Alex Miro

“Un ciervo herido salta más alto”, Emily Dickinson (1830-1886 · Amherst, Massachusetts)

cancel·lacions

Alguns ja hem perdut el calendari, ja hem oblidat quants dies portem tancats a casa, mig confinats uns, confinats i enfeixats uns altres. Altres, per saber quants dies ja portem presos a les nostres llars, quan ens llevem, marquem en una paret amb la punta esmolada d’un punxó, un palet vertical, i al setè dia marquem horitzontalment els sis palets verticals, igual que altres marquen en una pissarra en grups, qui sap, en grups de dotzena o mitja, les seves conquestes amoroses.

I vas mantenint el contacte amb l’exterior. I preguntes als amics, a les teves persones estimades com es troben, i també t’agrada que t’ho preguntin, que s’interessin per tu. I en moltes ocasions, després de la primera resposta tipus, aquella que reproduïm dels hashtags, al cap d’una estona, ens escoltem dir un “no puc més”,  “ja no sé que fer amb els petits, els grans s’entretenen”, “ganes de sortir i agafar la moto”… Altres patim pels petits, i tot el dia tancats a casa, ignorant nosaltres la seva gran capacitat d’adaptació i de com juguen, tot recuperant la imaginació, potser oblidada per culpa de tantes pantalles.

Som potser els grans, el que més patim aquesta isolacions. I ens repetim per WhatsApp, en converses, a les xarxes, que tot anirà bé. Però ens ho hem de creure. Que estem confinats, aïllats, alguns fins i tot entotsolats.

Però si fem repàs encara hi coses que aquesta isolació no ens ha robat.

Fa dos dies vàrem estrenar la primavera. No està cancel·lada, no està confinada. I enguany, la primavera ens torna a portar la seva gran revolució del color i les olors, una gran explosió d’energia positiva y bones vibracions.

I sense sortir al carrer la podem sentir, la podem veure, la podem respirar. Ens vàrem tancar a cada deixant els arbres nus, erms i grisos, i sortirem tot veient uns arbres verds, renascuts, amb les plantes totes florides. I no només veiem els colors de les flors, sinó que es contagia a les persones. I hem de fer un esforç perquè aquest any sigui igual, perquè no podem permetre que ens robin la primavera. I malgrat no sortir de casa, comencem a vestir amb tons més vius i alegres, divertits i perquè no, arriscats, tot enterrant els negres, grisos, marrons i altres colors avorrits.

La llum del sol de la tarda també és diferent, és més càlida, més acollidora, i ens avisa que arriba l’estiu, un estiu un xic diferent aquest any. Intentem treure el cap per la finestra, sortir al balcó, i veurem com la llum del migdia ja esclafa de forma diferents les façanes de les cases, i provoca que ressaltin els motius de les façanes. I és que els dies de primavera, cada moment del dia podem trobar una llum diferent i gual de bonica.

Llegir no està cancel·lat. Al contrari. Tips de tanta pantalla i ús de dades, podem recuperar llibres oblidats. Podem rescatar llibres inacabats. Podem retrobar-nos amb aquelles poesies que no enteníem llavors, però que avui, reclosos, potser més receptius, aprenem a entendre i a estimar. Podem agafar aquell llibre vell de pàgines grogues i tapes gruixudes, i encara que no el llegim, revisem aquells paràgrafs preferits, qui sap si marcats amb llapis, i el tornem a tancar, evocant vells records o amors, tot inspirant per intentar robar aquella fragància de llibre vell al tancar les seves pàgines.

Tampoc ens ha cancel·lat la música. Gran ocasió per a fer immenses maratons de música. En el suport que sigui, el la plataforma que calgui, podem escoltar més música. I podem escoltar música de dècades passades, imaginant que aquelles cançons i aquells grups eren molt millor que els d’ara. I posarem una cançó, que ens portarà al cap divertits record. I en posarem una altra que ens farà reviure un cor trencat de fa molts anys, o potser no tants. O qui sap si una cançó que ens hauria d’emocionar en present, resulta que descobrim que ja no, que ja no ens posa la pell de gallina, i potser no és culpa de la cançó, potser és culpa de tants canvis, de noves decepcions, o de coses que havien de ser, havien estat i ja no som.

Perquè tots, o molts de nosaltres tenim al cap sabors, olors i melodies que relacionem amb moments pretèrits i presents, que relacionem amb persones, instants, amb sensacions i sentiments. Aquella cançó que et recorda el primer petó, aquella cançó que et recorda l’adeu a un pare, aquella cançó que et recorda un festa d’estiu, i perquè no, també ens retorna a un dolç i amarg,  darrer petó.

La il·lusió no està confinada. No ens la poden robar, no ens la robaran. La il·lusió a gaudir com fins ara havíem gaudit, alguns amb grans i altres amb petites coses. Com la magdalena i el cafè amb llet de vaca del matí. Un cafè i una magdalena que anheles ja repetir, en el precís moment en que te l’acabes, tot escurant el got del cafè.

I tenim altres il·lusions, com el mar. Com una de les coses que alguns més necessitem: el mar, la sorra, la platja. Olorar el mar, trepitjar la sorra, amb els peus nus, sigui hivern sigui estiu… escoltar com colpegen les onades contra la sorra, sigui a primera hora del matí, en una escapada de migdia o al capvespre, en qualsevol moment, a tothora, sol, o millor, acompanyat. I tancar els ulls, i obrir-los i sentir com l’aire, en forma de brisa pica la cara, i ens desvetlla, ens fa sentir vius. Tot mirant el blau horitzó, que ens recorda que som, que volem, que estimem. Perquè com alguns experts diuen, és a la platja on algunes persones fan verdaderes descobriments en el seu interior.

No perdrem la il·lusió per ser feliços. I ser feliços amb el que som, amb el que tenim, i com ho tenim. I en les nostres realitats, sovint imperfecte, tenim racons, en els quals trobem allò que estimem i que ens ajuda a viure el dia a dir.

L’amor no està confinat. I tot i que les distàncies no ens fa possible abraçar els nostres fills, germans, pares, amics i persones estimades, sabem que estan allà. I no és gens fàcil viure, o sobreviure sense tenir al costat la persona o persones que estimes. Ja ho deia Dostoievski, que és al separar-se quan una persona sent i comprès la força amb que s’estima.

I alguns desitgen que acabi aquest aïllament per recuperar rutines, tornar a la rutina del despatx, la rutina del pàdel, la rutina dels capricis… i altres esperem recuperar la rutina de les abraçades, les estimades…