Poc s’assemblava aquell te al que estava acostumada a prendre cada tarda, abans d’aquella maleïda guerra. Però ella, fidel als seus hàbits, seguia bevent la seva infusió amb la seva crema de llet. No era gaire ortodox prendre el te d’aquella manera, però opinava que ningú li havia de dir com fer les coses. I més en un país on la beguda preferida era el cafè, la part més essencial de la tradició Kaffee i Kuchen, quan per la tarda tocava gaudir d’un tall de pastís amb una tassa de cafè ben calent.
Quedava ja poc te en aquella tassa, però ella seguia remenant-lo amb la cullera, de manera compassada, rítmica com si d’un autòmat es tractés. Mirava de forma hipnòtica com la cullera feia aquelles voltes dins la tassa, tot pensant, com feia cada dia, com havia arribat a aquella situació, que l’havia empès a arribar fins allà. Començava amb un dolç record, i poc a poc, estirant del fil, el seu cap -guiada pel seu cor, li anava recordant escenes viscudes, instants, moments. Evocava olors, somriures… i un petita ganyota se li escapava per sota el nas. Minuts després, com si hagués estat somiant, obria els seus ulls verds i mirava el seu voltant. En qüestió de segons canviava aquella cara bucòlica i trista per un semblant somrient i esperançat. Però no era nou això, ho feia sense voler. Cada dia somiava desperta aquells dolços moments.
I cada dia es penedia de no escriure aquells moments en un diari, per tal que quan les arrugues guanyessin la batalla del pas del temps, tots aquells moments no quedessin en l’oblit. Però mai ho acabava escrivint. Sabia que les paraules sinó anaven acompanyades dels fets, per boniques que fossin, tot quedaven en això, paraules. Les paraules passaven a la posteritat si eren gargotejades en un paper. I allà romandrien fins que algú les tornés a llegir. L’Elske solia explicar en qualsevol conversa sabia que les accions de les persones queden gravades en el cor i en la memòria. I queden gravades per sempre, i les acompanyen i seguiran acompanyant la resta de les seves imperfectes vides. Ella n’era conscient. I de fet, ja no era capaç de recordar la totalitat d’aquelles paraules maques que el seu estimat li solia adreçar. Però sí que recordava, i de forma molt intensa, aquell petó, aquella carícia o aquella caiguda d’ulls.
Tancava els ulls i podia sentir el seu alè. Tancava els ulls i podia olorar la seva pell. Tancava els ulls i tenia por. Tancava els ulls i podia plorar. Tancava els ulls i tenia l’esperança de tornar a sentir el seu alè. Tancava els ulls tenia i esperança de tornar a escoltar la carícia de les seves paraules. I en un instants, tornava a tancar els ulls i ja no tenia por. Tornava a tancar els ulls i podia somriure. Tornava a tancar els ulls i podia cridar un t’estimo. Tenia encara tantes coses per dir-li… Tot sovint pensava que ja li havia dit tot el que es podia dir a una persona estimada. I en altres moments, es penedia de no haver expressat més el seus sentiments, amb aquella sensació d’haver-se quedat tot de mots silenciats dins aquella boca.
Perquè també era cert que no es cansaria mai de sentir-se-les dir, adorava escoltar a cau d’orella aquell t’estimo, en veu tan petita però en sentiment tan immens. És més, necessitava escoltar-les, igual que ell, encara que no ho demanés ni volgués verbalitzar aquella necessitat. Però n’era conscient del perquè, ho tenia ben clar. Perquè l’estimava, s’estimaven. Perquè s’estimaven enmig d’unes vides atabalades, compromeses, dedicades als altres. Perquè eren d’aquella manera, i no podien canviar, els agradava estimar i donar. Però també els agradava i necessitaven ser estimats, també rebre amor, també sentir amor… Els agradava, i necessitaven sentir i escoltar coses que potser ja sabien, però ells eren d’aquella manera. I el destí els havia apropat, i havia fet que es coneguessin i que s’estimessin.
Va obrir de nou els ulls, mirà l’horitzó, somrigué, i tota reflexiva s’aixecà per entrar al castell, la seva llar.
L’Elske havia estat obligada a tornar a casa després de molt de temps havent fet de voluntària en el front i dirigint després aquell hospital. Havien estat uns mesos molt durs, però també els més intensos i sorprenents de la seva, fins llavors còmoda vida.
Havia heretat feia just a l’inici de la Gran Guerra, el grup empresarial del seu pare. Es tractava d’una sèrie d’empreses instal·lades per tota Europa, i que el seu avi havia engegat a Sevilla, amb l’aventura empresarial anomenada Société des Cuivres et Pyrites Hildesheim. Les reformes constitucionals de 1868 havien obert la porta a la liberització de les concessions mineres. I Andalusia va veure com empreses angleses i alemanyes aterraven en aquells erms paratges per invertir capital estranger, tal com ja s’havia fet amb l’arribada del ferrocarril. Anys després el seu fill, Enrich von Hildesheim s’havia vist beneficiat pel tracte especial que el Kàiser havia donat a certs homes de negocis per tal de garantir la producció empresarial en temps de guerra, quan va atorgar un gran control a les institucions de govern creades per abastir de matèries primeres, la inversió i el control de la mà d’obra. Alemanya tenia en el seu comerç l’estructura típica d’un país industrial, ja que exportava manufactures d’origen industrial i importava matèries primeres, com els minerals imprescindibles per a la fabricació dels milers de tones d’explosius que consumia cada mes el exèrcit alemany.
Però pocs mesos va poder gaudir Enrich von Hildesheim d’aquell gran tramat empresarial. Una absurda caiguda de cavall va acabar amb la seva vida. Irònicament, el seu cavall, anomenat “Matador”, en referencia a la seva passió pels toros, va fer un salt tot encabritat abans d’entrar a cavallerisses, el va tirar a terra i es va desnucar.
Poques setmanes després, la bella Elske estava al capdavant de totes aquelles empreses. I va demostrar no només estar a l’alçada del seu avi i del seu pare, sinó que va consolidar aquelles empreses i va saber aprofitar al màxim aquella guerra fratricida entre pobles d’Europa.
Però a mitjans de 1916, deixant-se portar pel seu esperit rebel i aventurer, va decidir anar com a voluntària al front, com a infermera. Va ser una decisió que va fer trontollar totes les estructures, tant empresarials com familiars.
El seu marit, Derek Degener, va quedar molt sorprès per aquella decisió. No entenia com una dona que ho tenia tot, podia haver decidit marxar al front a fer d’infermera. Derek, gràcies a certes influències s’havia estalviat d’anar a la guerra i va continuar ostentant un alt càrrec en el Commerz und Disconto-Bank. La dedicació a l’entitat financera ocupava gran part del dia, quan no de la nit.
La Gran Guerra havia portat uns grans canvis. No tan sols en la manera de matar-se els humans, els uns als altres, amb armes més sofisticades però igual d’assassines. Aquelles matances havien portat a la mobilització de milers d’infermeres per cobrir les necessitats de la guerra. Hi havia una gran part d’infermeres professionals que eren voluntàries i altres que no tenien cap experiència en el món sanitari. Unes treballarien a la rereguarda als hospitals i altres en tendes de campanya que feien d’hospitals on feien les primeres cures, o les últimes. Infermeres professionals unes, voluntàries altres, s’aventuraven a nous reptes, nous fronts. L’Elske formava part d’aquell grup de dones, algunes poderoses que dirigien grans famílies i gran empreses, i per això tenien una àmplia experiència en l’administració de les seves propietats. Això va fer que moltes d’elles, després de mostrar la seva vàlua en un ambient del tot masculí, es fessin càrrec de la gestió i direcció d’un hospital militar. I allà estava l’Elske, amb 45 anys, i després de passar uns quants mesos en diversos hospitals de campanya en el front, enviada a dirigir el l’Hospital de ferits de guerra New Welt, a Berlin, una famosa sala de festes amb una gran pista de ball reconvertida que llavors estava tota plena de llits. Aquella responsabilitat, que s’afegia a la de controlar a distància les seves empreses, la portava a moments de nervis, tensió i ofecs. A més, s’hi afegia la pressió sota la qual havia arribat per dirigir aquell hospital havent-se d’enfrontar als comandaments militars que fins aquella ocasió havien portat les regnes del centre. Però aquell 1916 estava sent molt sagnant, i els ferit i moribunds no cessaven d’arribar del front. Aquell desbordament de soldats i alts oficials ferits va provocar que es rendissin davant del compromís i feina ben feta pels centenars d’infermeres, i al final assumissin unes noves i grans responsabilitats. Aquella nova responsabilitat tampoc la va rebre amb massa simpatia el seu marit Derek, tot i que era millor i menys arriscada que l’estada a l’hospital de campanya a la rereguarda de la Batalla de Verdun.
L’Elske va arribar com a voluntària un calorós dissabte 23 de juliol a l’hospital de campanya, com a infermera de suport. Sabia que no ho tindria fàcil ja que a la seva inexperiència s’hi havia de sumar la duresa de la batalla i les crues escenes de dolor i mort que hi viuria. La seva feina havia de ser l’habitual del personal d’infermeria en aquells anys de guerra, neteja de les sales, canvi de llençols o el poc agradable buidat dels orinals. Les infermeres no estaven preparades per fer front a aquelles batalles i el seu paper va evolucionar i es va transformar per adaptar-se a les característiques del conflicte. Les infermeres van ser protagonistes directes de l’aplicació de mesures d’higiene en les intervencions sobre les ferides, així com l’aplicació de nous medicaments a base d’àcid bòric diluït i l’hipoclorit de sodi; en el camp del dolor l’Elske va aprendre a subministrar amb clorhídric de cocaïna com anestèsic local i cloroform com a sedant i anestèsic general en cirurgia. Va ser llavors quan va conèixer l’Oberfähnrich Hans Baummbach, el qual acabava de sortir del quiròfan després de ser operat per ferides múltiples.
Dos anys després, reclosa en el seu castell familiar, encara no ho sabia, no ho entenia. Mentre remenava harmoniosament el seu te, encara es preguntava que la havia fet enamorar. Ho tenia tot, dos fills fantàstics, Gottfried i Gottlieb, un marit que l’estimava, i un imperi empresarial, tot acompanyat d’una gran fortuna i un castell. Però potser no ho tenia tot. No tot el que ella creia necessitar.
Des del primer dia es va veure abocada a tenir cura d’aquell ferit. Unes setmanes durant les quals el suboficial Baummbach necessitava una atenció especial i cures intensives de les ferides i el postoperatori. Encara recordava les educades converses entre infermera i jove suboficial, tot i que al cap de pocs dies ja es deien per seu nom, just després d’aquell fugaç petó furtiu mentre la resta de ferits dormia.
Ella sabia que havia hagut bogeria en aquell amor, molta bogeria. Però no sabia si el nivell de bogeria depenia de la intensitat d’aquell amor, del tipus d’amor… O depenia més aviat de en quina situació aquell amor s’havia descobert i havia agafat forma… I allà asseguda, esperant que la minyona li servís el te, cada dia, encara, intentava esbrinar si depenia potser de les dues parts que donaven i rebien amor, o potser depenia de en quin moment vital es donava o rebia l’amor. Un amor que li conferia noves energies, que la revitalitzava. I que fora d’idealitzacions i romanticisme, li feia veure les coses d’una altra manera. I també li feia veure certes persones d’una altra manera. Aquell amor els havia apropat de forma inesperada i explosiva. I recordava com allà, en aquell hospital de campanya, en mig de patiments, tot presenciant les escenes de dolor conseqüència de la guerra, volia viure aquell jove suboficial de forma intensa. I ella, i ell, tots dos sabien que no sempre havia estat fàcil, perquè el temps i les oportunitats, com l’aigua d’una font que s’escapava per entre els dits, eren fugaços. Però també sentia dolor, un dolor tan intens com la traïció que sentia estar cometent als seus fills i marit. Lluitava contra aquell dolor, un dolor que mutava en penediment en unes ocasions i en intents d’enganyar-se a ella mateixa en altres moments de silenci.
Però allà van estar, ells dos, tossuts i esclaus d’un amor furtiu que en aquell moment de la seva vida, mai havien esperat trobar però que alhora també volien, i perquè no, també necessitaven sentir aquella plenitud. I mai no sabrien perquè havien trobat aquell amor… o si l’amor els havia trobat a ells dos… si aquell amor els buscava… o si eren ells que buscaven aquell amor… sense saber quan ni com.
Però en aquelles lectures de llibres, durant aquelles converses, ell estirat i ella asseguda als peus del llit, sabien una cosa: ella sabia que malgrat estar sempre reunida, ocupada dirigint les empreses, parlant amb tothom, tenint cura dels fills, viatjant amunt i avall… estava sola. Se sentia sola, I sí, se sentia estimada pels de casa, però estava sola. I ell li demanava perdó, cada matí, cada nit, per fer que ella l’estimés. Ella també demanava perdó en silenci, per aquells sentiments contradictoris, estimava aquell soldat però adorava el seu Derek. El suboficial Baummbach li traslladava un maldecap que no ella es mereixia, i la posava en un escenari en el que no l’havia d’emmerdar.
Malgrat aquella comunió de pensament i amor hi havia coses que no es deien, però que els dos sí sabien l’un de l’altre. Perquè hi havia ocasions, hi havia coses que no els calia verbalitzar. Sabien que la seva realitat venia a ocupar uns espais buits, dels dos.
I allà estava, l’Elske, heretera, empresària, mare, esposa, infermera, confinada en el seu castell de HozenStüler. Recordant com va ser aquell sobtat distanciament.
Una perillosa pandèmia estava castigant la població a nivell mundial. No es coneixia l’origen d’aquelles morts. Els primers mesos va ser subestimada en quant a la seva letalitat i capacitat de propagació, unes xifres que poc més d’un any acabaria amb la vida de vint milions de persones en tot el planeta. Sorprenentment, en els inicis d’aquella pandèmia, els experts pensaven que el virus, al presentar inicialment els mateixos símptomes d’una simple grip, no constituïa un perill greu que hagués de ser presa seriosament. Greu error, ja que en contra del que es creia, aquella grip estava sent molt contagiosa i amb un alt índex de mortalitat. De fet, estava causant més morts que en els diferents fronts d’aquella cruel guerra. Aquella grip modificaria costums i pràctiques sanitàries, alteraria els hàbits socials i tindria efectes demolidors sobre l’economia de molts països.
L’Elske estava temorosa de contraure aquella malaltia i la seva família va decidir tornar al castell de la nissaga per així evitar el contacte amb el mínim el persones. El fet que fos anomenada “grip espanyola” o “spanish lady”, intentant assenyalar el seu suposat origen espanyol la va afectar molt degut als seus vincles empresarials amb Espanya i els viatges que realitzaven els seus directius. Temia caure en els freds braços d’aquella mort.
Poc després sabria que aquella denominació va ser més aviat deguda a l’interès dels governs francès, anglès i alemany, en desviar l’atenció cap a Espanya, donada la seva posició neutral durant el conflicte bèl·lic. Els països en guerra varen imposar una certa censura informativa, tot al contrari que el país mediterrani que li va dedicar grans portades de diari.
L’Elske va viure la primera onada de la grip d’aquella primavera a l’Hospital de ferits de guerra New Welt. Però passat l’estiu aquell virus ja estava llest per passar a la seva fase més mortífera. Va ser llavors que, cridada per la seva família, i per consell de l’equip mèdic es va veure obligada a apartar-se dels llits i els orinals. Els tres mesos posteriors, durant el seu confinament, els països europeus viurien el període més intents i major nombre de víctimes mortals.
Però el seu cap estava no estava allà. Seguia pensant i recordant el suboficial Baummbach. No sabia ja si havia deixat d’estimar-lo o encara l’estimava. I seguia donant voltes, pensant, com ella, dona forta, atrevida, dura, no podia treure’s del cap aquell soldat. Estimava el seu marit, adorava els seus fills, mataria per les seva família. I seguia amb aquella debilitat. I es castigava cada dia.
Aquella tarda de dimarts no seria diferent. Asseguda amb la seva tassa de te, recordava el primer distanciament quan el van donar l’alta d’aquell fangós hospital de campanya. Temia ofegar-se en un mar de contradiccions, de sentiments contraposats, de dubtes punyents. I s’hi va ofegar. Va lluitar dins seu en contra d’aquells sentiments. No entenia aquell amor, aquella atracció, aquella compenetració. Durant setmanes va estripar les cartes que diàriament rebia d’aquell suboficial, el qual malgrat no rebre cap lletra com a resposta, no defallia en escriure-li tot allò que li passava pel cap i pel cor.
Feia anys que no creia en aquells amors platònics i carregats de romanticisme. Quan el seu marit Derek es va distanciar d’ella per una aventura amb la famosa cantant de cabaret Gretchen Blume, l’Elske va perdre la vena de l’amor cec i innocent que havia viscut fins llavors. Coneixedora de l’engany, durant una llarga temporada va patir i suportar el desdeny i indiferència del seu marit, avantposant l’estabilitat dels fills i la seguretat de les seves empreses al seu benestar físic i mental. Però aquell amor romàntic i innocent inicial, que li havia professat, ja li havia desaparegut. Seguia estimant el marit i va haver de veure com ell tornava als seus braços no per penediment, sinó per culpa d’un actor americà, nou amor apassionat de la cabaretera. El seguia estimant, l’havia perdonat i no li ho retrauria mai res, no albergava rancúnia ni cap mena de retret. No voldria saber detalls d’aquella relació, i pensava que seria millor no saber si era amor, si era passatemps, si era evasió, o quelcom més mundà i vulgar.
Reflexionava si era el seu cor el que s’havia esberlat, o si era l’idea de l’amor el que realment s’havia esquerdat i trencat. Va analitzar el seu comportament, la seva actitud, com volent entendre si la seva actitud, durant anys dedicada al tramat d’empreses que després acabaria heretant, així com la dedicació als seus fills Gottfried i Gottlieb, havien portat el seu marit als braços, o a l’entrecuix de la cabaretera. No es tractava d’assenyalar culpables, no els volia buscar, perquè tampoc els volia trobar, no volia emetre judicis ni culpes, ni portar a terme venjances. Estimava i seguia estimant el seu marit, molt. Però aquells ulls verds ja no s’il·luminaven igual quan el miraven, malgrat el gran amor que li seguia professant. El besaria, l’abraçaria, l’estimaria, però el seu cor, rebregat com un delicat paper de carta perfumat, mai tornaria al seu estat inicial, llis i sense màcula. La desconfiança havia entrar dins del seu cor ferit.
Anys després, en mig de la guerra, allà a l’hospital de campanya, hauria intentat entendre, el seu marit, o potser, qui sap si fins i tot justificar-lo, quan ella descobrí aquells sentiments contradictoris. Una cosa tenia clara, no era revenja ni rancúnia, i sí en canvi, comprensió i més perdó cap el seu marit. Fet que encara la trasbalsava més, doncs no sabia si era un perdó forçat, en un intent de justificar aquell amor vers el suboficial Baummbach i no sentir-se així culpable.
Aquella tarda no va ser diferent. Asseguda en un dels jardins del castell, reconfortada pel sol de mitja tarda, va treure curosament una carta tota aixafinada de la butxaca. Finalment no les havia acabat llençant totes, algunes va ser salvades de la crema. No les va obrir fins molts mesos després, quan estava ja al castell.
Estimada Elske,
Veuràs que aquesta no és la meva cal·ligrafia. No t’espantis, estic bé. Durant la darrera ofensiva vàrem sofrir un atac amb gasos i m’han afectat la vista. El metges de campanya, m’han dit que serà una ceguera parcial provisional, qüestió de setmanes, i esperen que en qüestió de setmanes perdi aquest tel gris que em tapa tot allò que vull veure i fa que ho vegi tot borrós.
El darrer dimarts d’aquest mes tornaré a Berlin per anar a la consulta del doctor Müller. Diuen que és el millor oftalmòleg de la ciutat. T’esperaré a les 12 del migdia al costat del quiosc de l’estació de trens, la Lehrter Bahnhof.
No serà un dimarts com la resta dels dies de la meva trista realitat. Perquè pensar que aviat potser et veuré fa que no només avui donis llum i alegria, sinó a cadascun dels dies de la meva existència.
Aquests mesos de distanciament he pogut pensar, t’he enyorat, t’he somiat, t’he desitjat, t’he plorat. I ara, ara ja sé que és, ja sé que vol dir estimar-te. I tot i que al llarg de la vida, he estimat, estimo i seguiré estimant, no puc concebre, no em puc imaginar estimar així a una altra persona. Però no em demanis que et digui que significa estimar així, d’aquesta manera tan espontània, entregada, secreta, intensa, sincera, explosiva, natural. Quan ja ens hem despullat, ja hem mostrat tal com som, lluny d’idealitzacions romàntiques on cadascú intenta mostrar aquell costat més bonic, moltes vegades, preparat i recarregat, i per aquest motiu no del tot autèntic… Perquè ens coneixem de fa pocs mesos, i no d’una manera habitual ni romàntica, ni enmig d’unes vivències agradables, però sí sinceres i reals. Allà, envoltat de companys mutilats i morts per dins, eren espais on ens vàrem mostrar tal i com érem. També és cert que sense aprofundir gaire al principi en cadascun de nosaltres, i tampoc en un escenari massa agradívol. Però també és cert que després, poc a poc que ens vàrem anar coneixent, i tot allò que ens vàrem descobrir després ens va enamorar.
Perquè és molt fàcil agradar a algú amb 18 anys, tot passejant agafats del braç pels jardins Lustgarten o tot prenent una tassa de cafè moca a la turca per 25 cèntims en el Café Kerkau, tot descansats. Però allà estaves. Em donaves molt, cada mirada, cada carícia. Cada un d’aquells dies ingressat, malgrat les penúries i els horrors d’aquesta absurda guerra, van ser màgics, no van ser gratuïts ni passen de llarg, es quedaren. I es varen enganxar en aquesta relació, en aquesta connexió, vivència, bogeria, i van anar teixint tot allò que vàrem viure i que encara no sé com definir-ho ni com gestionar-ho. Va ser simplement portentós i meravellós, malgrat que des de fora no hauria estat comprès.
Ets una dona fantàstica, que amb el teu somriure i la teva forma de fer m’has enamorat. I no vas fer res especial, vas dir. I potser va ser allò el que em va seduir. I crec que ens va seduir als dos. La bellesa, d’aquest dia a dia, aquesta quotidianitat preciosa malgrat el dolor i les cicatrius de les batalles, aquesta simplicitat fa que el dia sigui més curt, que tot sigui més fàcil. I vàrem connectar, no sabré mai dir com, no sabré mai dir quan, no sabré mai dir perquè. Una connexió de dues persones que volien estimar, o necessitaven estimar. Una connexió de dues persones que volien ser estimades, o necessitaven ser estimades. Però que de ben segur no ho sabien gestionar, perquè mai no s’havien plantejat estimar en secret. En aquesta vida ningú et prepara per a un amor clandestí. Un amor que pocs poden entendre en uns inicis, i potser tampoc aprovar. Però aquell amor va estar sinceri madur. Una maduresa que ens venia avalada per la vida, les nostres experiències, d’abans i durant la guerra. I també sabem que no estem sols, però ens necessitem. I també sabem que les coses no succeeixen sense motiu, per molt que ens costi d’entendre. També…
L’Elske no va seguir llegint la carta, i amb ulls ja brillants, doblegà aquells fulls i els portà de nou a la seva butxaca. No necessitava llegir més, ja l’havia llegida en diverses ocasions. El seu Hans viatjaria a Berlin, i era la seva oportunitat per veure’l. En aquell instant, igual que en altres moments del dia, una allau de contradiccions la envaïen, mentre recordava la darrera abraçada, en la qual va descobrir que un dels sentiments més grans de la vida, o potser de la seva vida, era quan abraces a la persona que estimes i ella t’abraça encara més fort. Perquè ella, tan forta, tan valenta i agosarada amb les empreses i durant la guerra, també necessitava que algú l’agafés de la ma, l’abracés i li expliqués que tota aquella maleïda conflagració i aquella epidèmia acabarien, més d’hora que tard.
Contradiccions en ella? Com podia ser? Sempre s’havia considerat una dona forta, dura, nascuda i educada per dirigir i protegir. Protegir el patrimoni familiar i tenir cura de la seva pròpia família. Però qui tenia cura d’ella, pensava? Tan forta la veien? Tan forta semblava ella com per no necessitar l’escalf del seu marit Derek o de la seva família? Sabia que d’ella n’esperaven molt, però tant com per no necessitar una mica de tendresa o voler rebre certa estimació en forma d’un simple petó o una reconfortant abraçada?
Llavors tornava a recordar com aquella epidèmia, en els mesos finals de la guerra havia mort tants soldats i civils. Recordava com va ser obligada a abandonar l’hospital del Berlin que dirigia i va ser enviada a casa, al castell de la família per romandre tancats en una mena de confinament.
L’Elske sabia que era molt fàcil enamorar-se quan una és adolescent, quan una només pensa en ella, els seus descobriments, el seu plaer i la seva felicitat. Quan era jove, no tenia maldecaps ni responsabilitats a les quals obeir, pensava. Però ara, quan tots havien viscut, experimentat una part de vida, havien rebut cops més o menys forts, abans i durant la guerra, havien construït el que havien construït, havien fet créixer un imperi empresarial familiar, havien fet el que havien volgut, sabut o pogut… Descobrien que seguien vius, però alhora estaven morint per dins sense saber-ho, i es refugiaven a la feina, a l’exèrcit… “I ens anem nosaltres deixant, ens abandonem i permetem que ens abandonin les il·lusions. Perquè a la vida tots necessitem tenir il·lusions, i projectar en elles totes les nostres esperances i forces per seguir lluitant en aquesta vida”, va recordar una frase de la seva mare, l’abnegada Franziska.
De jove, pensava que les persones de l’entorn podien canviar, que podien millorar la seva forma de ser, el seu caràcter. Ans al contrari, no canvien, va observar. Amb els anys les persones accentuaven la seva forma de ser, però ella, com la resta de mortals, es resistien a acceptar-ho i volien creure que tot seria com havia estat en temps passats. Que aquells caràcters, maneres de ser o hàbits podien canviar.
Però gran error, no canviaven. El seu pare no va canviar el seu caràcter auster i ferm, tan prussià; i tampoc confiava en que el seu Derek canviés o deixés de pensar tant en les finances. Però el seguia estimant. Perquè era bo, però ella també. No es volien fer mal entre ells, però havia succeït, de forma voluntària o involuntària. No de forma sobtada, però sí de forma pausada, amb el pas dels anys, perquè s’havia imposat una forma de vida, un ritme, una forma de conviure. I potser sense mala fe, ni conscients ells dels seus microegoismes, va resultar que desconnectaven d’alguns d’aquells elements que en el seu dia els van enamorar i els va unir.
Perquè eren les mateixes persones de feia deu anys, les mateixes d’abans de la guerra, pensava, les expectatives davant la vida que ara tenia eren encara les mateixes de la seva joventut quan va conèixer l’estimat Derek… O potser ja no existien, les expectatives, les il·lusions… o havien mutat, igual que els plecs de la seva pell madura… Però alhora també estimava allò que havia construït en el seu dia. No acabava d’entendre com es podien fer plans amb la voluntat que aquests duressin tota una vida, si tot podia canviar d’un dia per l’altre. I alhora no concebia engegar un projecte de vida o d’empresa sense posar-hi tot el sentiment i energies.
Perquè, qui podia saber-ho, potser s’havia enamorat d’un ideal de l’amor. I posa aquest ideal per sobre de tot vincle emocional. I aquell pedaç podia funcionar. Aquella voluntat de viure un amor ideal feia de cossant durant un temps. Però el buit seguia sent-hi, i no marxava. I era llavors, quan una bomba en mig de la trinxera, unes ferides, una mirada, o una petita carícia, ho feia veure tot diferent.
Però que havia de fer ella? Anar a Berlín o quedar-se en el castell? Allà reclosa entre aquelles muralles centenàries, tancada en el seu món, se sentia protegida. Els seus maldecaps l’abrigaven i així no havia de pensar en el seu cor. No havia de pensar en ella.
Tancava els ulls i podia recordar quan en aquell hospital de campanya, les mans es van tocar sense voler aquell dia. Va ser un instant, un segon però un temps suficient perquè les seves mirades es trobessin. I a través d’una ganyota plena de sorpresa però alhora carregada de complicitat i tendresa s’ho van dir tot.
Era curiós, pensava ella com en mig d’una guerra, en la qual els dies es feien llargs, en els quals hi veia dolor i mort, cada dia, cada matí, cada tarda, com podia recordar que aquelles mirades es van trobar un matí de dimarts, quan ella li posava bé el coixí i ell li va dir va donar les gràcies tot dibuixant un tímid somriure
Des d’aquell dia, una simple carícia, una mà sobre el braç, havia provocat una petita explosió dins seu. No entenia perquè havia succeït allò, quan ella, pensava, hauria d’haver estat concentrada en atendre els seus ferits o controlant el seu imperi empresarial.
I evocava aquelles converses amb aquell suboficial en la qual intentaven esbrinar més d’aquelles sensacions recíproques. En aquell moment va tornar a treure la carta que havia desat, i la va continuar llegint, sense mirar on havia deixat la seva lectura:
…Ens tremola tot, la pell es revoluciona, i travessa totes les capes del nostre cos, i ens arriba no sé sí primer a cor o al cervell, però ens arriba. I no sabem que ens passa. O sí, però ens fa por pensar-hi. O més que pensar-hi ens fa por veure-ho, i més encara entendre-ho. Perquè si ho pensem i ho entenem podem arribar a ser conscients de tot allò que estem mancats, de tot allò que no rebem. Tot allò que havíem rebut, que vàrem deixar de rebre de forma pausada i quotidiana. Però que seguim necessitant perquè som éssers humans. Perquè naixem per estimar, però també per a ésser estimats. Però llavors entrem en les nostres contradiccions. O les contradiccions entren dins nostre. I donem voltes a tot això que ens passa. No arribem a entendre perquè aquella mirada dolça, aquell somriure càlid ens entra tant dins nostre. Tan endins. I ens sentim culpables. Perquè ens han ensenyat a sentir-nos culpables. I és lògic, doncs ens regim per unes morals i unes lleialtats que ens fan civilitzats, unes morals i unes lleialtats per les quals milers de compatriotes estan morint en el front! Però estem orgullosos i estimem allò que hem construït. Quan el que potser estimem és l’ideal, estimem el desig d’allò que hem construït. I ens deixem portar pel nostre entorn i busquem també que estiguin orgullosos de la nostra vida, la seva aprovació, les teves empreses o la vida en el quarter. Perquè qui sap, potser també ens fa por desvelar que hi ha parcel·les de la nostra vida que no són les que ens agradaria. Perquè hi ha ocasions en que les persones no necessiten grans paraules, ni grans escrits… Tot sovint amb una paraula, amb dues, o amb una mirada és suficient per transmetre tot allò que un sent, sempre que aquestes són pronunciades amb sinceritat i una puresa gairebé virginal. I això tampoc entén d’edats.
Aquell dimarts 23 -recordava la data!- l’Elske va trobar una nova manera de somriure, una nova manera de respirar, de sentir…I va descobrir que hi havia uns racons buits plens de pols i teranyines dins seu. Portava molt dolor, angoixa i patiment a sobre, la guerra, la infidelitat el seu marit, la separació dels seus fills… Només li faltava sentir aquell estaca que s’anava clavant lenta i contínuament en el seu cor i en el mig de l’estómac. Una estaca que es deia amor i contradicció. Perquè era conscient de que aquell amor potser era accessori. Com també podia ser accessori el seu estimat Hans. No només era seu costat més racional que li deia que s’havia de centrar, com sempre havia fet, en el castell, les empreses i el patrimoni de la família. Era allò que el cap i el cor li demanava. Com podia besar aquell soldat i alhora frisar dia i nit per veure el seu marit, innocent, aliè a tota aquella tempesta?
Ja feia temps que havia après a estimar a la distància. En mig de l’angoixa i confinament només llegir una paraula seva, un hola o un bon dia en una de les cartes desades, la salvava de més dolor. Fins aquells dies no va ser conscient del valor dels bon moments compartits, ara que eren records. Durant aquelles setmanes, ja havia intentat treure’s aquell suboficial del cap. Però no sabia com ni perquè, no podia. No ho acaba d’entendre. Podria entendre una relació furtiva fugaç, enmig del caos i la guerra, com si d’un refugi es tractés. Sota l’empara del dolor i la tragèdia que, potser pensaven ells, els excloïa de tota responsabilitat, en el fet de trobar un escalf, un consol entre aquella soledat.
I quantes nits es desvetllava tot donant voltes entre els freds llençols de fil blanc pensant en aquells sentiments, tot cercant respostes i trobant més preguntes i dubtes. No sabia que fer, no sabia que pensar. Sabia que era una lluita interna d’ella i no podia esperar respostes de fora a pensaments i sentiments que només en el seu més íntim sentir podia trobar.
I què podia fer, estar-se quieta? Alguna cosa, en aquells dies a l’hospital de campanya, alguna cosa, havia entrat dins seu. No sabia com verbalitzar-ho, com definir-ho, una confusió, una alegria, una tristesa i alhora una maledicció. Havia arribat en el seu endins, i sabia que havia de marxar d’allà, però no sabia com fer-ho.
Mirà el cel. S’havia girat aire i estava refrescant. Va tornar a desar la carta i va entrar al saló on el seu marit estava assegut tot llegint. Ell la va mirar, per sobre de les ulleres, tot posant-li la mà a la cintura de forma tendre i delicada mentre li preguntava:
-Tot bé?
-Sí carinyo.
-Això és bo… t’estimo.
-Ho sé.
-Segur?
Li va respondre ell tot fent-li un petó a la mà reprenent la lectura. Temps abans, l’Elske s’hauria emocionat amb un petó així, ja fora a la mà, o un simple gest de tendresa. Sortí del saló per anar al dormitori, tot reflexionant aquella freda escena. En una altra situació o un temps enrere s’hauria apropat ella, tot buscant el petó o qualsevol signe de complicitat o tendror. Ara no, no volia haver d’arribar a demanar un petó.
-L’amor és dona, no es pidola.
Va dir-se a ella mateixa dins seu. Tot recordant unes paraules que havia escoltat dir al suboficial Baummbach mentre estripava aquella carta rebregada.
Mentrestant, en el saló del castell curosament decorat, amb una taula de centre i una gran fruitera de plata que es podia dir que presidia la sala, en Derek Degener es va aixecar del silló amb parsimònia, es va apropar a la taula amb aquella safata que convidava a agafar i saborejar cadascuna d’aquelles fruites de colors tan variats. Va estirar la mà per agafar una poma de tons vermells que es portà a la boca de forma delicada. Es va girar i es dirigí cap a llar de foc, encesa ni i dia, donant una llum molt càlida a totes aquelles fruites.
Tot mossegant la poma, de la jaqueta es tragué una carta ja oberta adreçada a l’Elske i de remitent desconegut. La va mirar per darrera vegada, tot decidit a oblidar, i la va llençar al foc, on ràpidament va ser devorada per les flames. Va mossegar de nou aquella poma Morgenduft, de polpa blanca, sabor refrescant i àcida, com la vida, i feta portar expressament des del sud d’Alemanya. Tot posant la mà a la butxaca, va apretar els llavis, va somriure per sota del nas i tornà al seu sillò.