“Un ciervo herido salta más alto”, Emily Dickinson (1830-1886 · Amherst, Massachusetts)

fe

Hom defineix la incertesa com aquell estat de coneixement limitat, el qual ens dificulta descriure el possible resultat, futur, conseqüència d’una esdeveniment o una acció.

Hi ha moltes incerteses, les quals ens castiguen amb patiment. Però no totes, les ambigüitats o les vaguetats no ens fan patir, atès que ens ofereixen diverses respostes motivades per un excés d’interpretacions possibles o una manca d’informació.

Aquesta incertesa que vivim aquests dies abasta l’ambigüitat, la vaguetat i la manca d’informació, i hi afegiria un altre element, el conscienciació de la impossibilitat de controlar res del que succeeix al nostre voltant.

A partir d’aquí podríem parlar de l’esperança, la il·lusió, la raó, la recerca… o podríem parlar de fe.

Fe, una paraula curta, monosil·làbica, però gran, molt gran. Dins la qual hi podem desar i trobar moltes coses.

I és clar que tots tenim esperança, entesa com aquell sentiment originat per la il·lusió d’assolir una cosa o que uns desig es faci realitat. I tots tenim il·lusió, com un necessari sentiment d’alegria pel fet d’aconseguir o l’esperança d’aconseguir-ho.

Però aquesta esperança, aquesta il·lusió necessiten d’un motor que les facin funcionar, que les mantinguin vives, i és aquí on entra ne joc la fe.

Ai! Ui! La fe? Però això és pels que van a missa oi? Mmn… no té perquè… O sí…

Els que tenim fe, no ho deixem tot a la raó. Creiem que hi ha alguna cosa més, algú més que amb un dit ens assenyala i amb una mà en ajuda, ens empeny o ens tiba.

Aquesta fe és la que ens fa veure sempre el got mig ple, la que ens dona força, la que en ocasions ens ajuda a llevar-nos de bon matí, la que ens fa confiar en les persones, la que ens ajuda, perquè no, a respirar.

Hi ha persones optimistes de mena, aquelles que tendeixen a veure la vida i el dia a dia en la seva versió més amable i positiva. I moltes persones es defineixen com a tal, des de que, en un no tan llunyà 1737, s’utilitzà aquest terme, tal com l’entenem avui dia, per primera vegada en una publicació dels jesuïtes francesos, el Journal de Trévoux. Però, l’optimisme és quelcom innat, l’optimisme ens és conferit com una gràcia, l’optimisme es conrea, l’optimisme s’encomana, l’optimisme va i ve…? O és una conseqüència de quelcom superior?

Recordo una conversa de fa molts anys, parlant de la fe, amb una amiga. I em digué: -És que vosaltres ho teniu molt fàcil, apa! Dieu que tot és qüestió de fe i us quedeu tan amples, que si la fe es té o no es té, i pim pam! Vint anys després recordo encara aquella divertida conversa pseudofilosòfica.

Hi ha un definició de fe que m’agrada: “la certesa d’allò que s’espera, la convicció d’allò que no es veu…” (Hebreus 11:1). I podríem definir-ho amb més paraules com el coneixement, la confiança, la seguretat, la convicció, de que assolirem i guanyarem allò que tot allò que no podem veure. Allò que, encara que tanquem els ulls, sabem que arribarà. D’una o altra manera, però arribarà.

I aquesta fe és com una llum. Una gran llum que ens acompanya, ens guia. Una llum que ens il·lumina en moments de foscor. En moments durs, duríssims. Però gràcies a aquesta fe, sabem que, tard o d’hora, més tard que d’hora, o més d’hora que tard, hi ha la llum, la claror, la joia.

I tenim fe també en les persones. Perquè sabem que en moments de dificultats, una majoria d’aquestes persones estan disposades a donar-ho tot, temps, coneixements, dedicació, salut, o fins i tot la seva pròpia vida.

Perquè també és cert que hi ha males persones. amb el cor negre. Però a tots en ha arribar via WhatsApp vídeos d’un home salvant un gos o un desconegut exposant-se per salvar un altre desconegut. I és llavors que ens adonem que sí, que també tenim fe ne l’ésser humà, en les persones.

I és llavors, quan mirem els ulls de les persones que tenim al costat, aquelles que tenim més lluny, aquelles que estimem… I és llavors quan aixequem els ulls i veiem núvols, però sabem, que demà, demà passat, o més tard, tornarà a sortir el sol.

I és llavors, quan els mirem els ulls, quan mirem el cel, quan sabem, quan tenim la certesa de que tot, tot, sortirà bé. Tinguem fe.