Alex Miro

“Un ciervo herido salta más alto”, Emily Dickinson (1830-1886 · Amherst, Massachusetts)

fortaleses

Són dies complicats, durs. Dies foscos, amb molts núvols. Encara.

Segueixen les incerteses. I malauradament, algunes d’aquestes esdevenen males notícies. Però també ens arriben bones noves que ens fan poder veure la llum del túnel, lluny, però que allà està, esperant-nos.

Ja la pròpia paraula ens sona forta, fortalesa, i ens evoca aquelles antigues edificacions, robustes, preparades per resistir atacs enemics. Però no parlem de pedres, parlem de persones. I la fortalesa és la capacitat de vèncer el temor, la determinació per superar els obstacles, las fermesa davant les dificultats.

No tinguis por, que jo sóc amb tu. No et neguitegis, que jo sóc el teu Déu. Jo et dono força i t’ajudo, et sostinc amb la meva dreta victoriosa. (Isaïes 41:10)

Aquesta crisi ha tret tot allò bo de nosaltres i s’ha traduït en paciència, disciplina, solidaritat, col·laboració… uns valors que estem compartint durant ja dues setmanes. I se’ns demana que fem dues setmanes més de restricció de sortides i activitats. I les farem, aquestes i les que calguin. Som forts, més forts del que ens pensem.

Perquè la capacitat de resistència i l’instint de supervivència de l’ésser humà és immens. Ho il·lustra la notícia d’aquell prematur nascut d’una mare infectada de coronavirus. Petits miracles enmig de la desesperança d’alguns o la negativitat d’altres.

I potser trencarem alguns clixés… i ens portarem alguna sorpresa, o no. Tots tenim, tots portem etiquetes, uns són forts, altres són més tranquils, altres més frívols, i n’hi ha també de més sentits. O seran màscares…?

I ara, davant l’adversitat, algunes màscares cauen. Per bé o per mal, ja que en alguna ocasió veurem la cara, nua, sense màscara, d’aquella persona coneguda o estimada, i ens decebrà la seva actitud, la seva reacció front les privacitats. O la seva manca d’empatia. Aquesta persona no rebrà els nous ulls per veure-ho tot diferent.

Però hi ha màscares que costen de caure. I malgrat que aquelles màscares són una mena de cuirassa, més que protegir, en ocasions com aquestes, poden ser contraproduents.

Perquè no tothom és fort, o no ho és sempre. No tothom que és fort avui, no sabem si podrà ser-ho serà demà. O com i quant de temps podrà resistir les envestides de l’adversitat. O si pot conviure amb el patiment que ens provoca la incertesa, el saber que hi ha elements d’aquesta vida que no controlem. I ens sorprendrem perquè aquella persona tan forta, aquella que veiem hercúlia tot sovint, front alguns escenaris esdevé un corder poruc, o no sap com entomar-los.

I hi ha unes altres persones fortes. Aquelles persones que ho carreguen tot. Que estem acostumats a veure-les lidiar amb mil i un problemes, amunt i avall, amb un somriure perenne. Però a l’igual que els gots que vessen, les persones tenim una capacitat de resistència, tot sovint nerviüda i titànica. Però com li succeeix a un got d’aigua, sempre hi ha una última gota que fa vessar. I aquella gota d’aigua era la darrera en arribar, i abans que ella, altres gotes han anat pujant i pujant pel got, i acaba trencant el menisc còncau i acaba vessant el got.

Perquè a l’igual que les antigues fortaleses, concebudes com a construccions defensives inexpugnables, tenien un punt dèbil que posava a l’abast de l’enemic, de la derrota.

Perquè el fet de ser persones fortes, no vol dir que siguin insensibles, ni immunes al dolor o el patiment, totes les persones tenim algun punt dèbil. De ben segur que pateixen el dolor, l’esgotament, la incertesa… I necessiten, igual o més que les altres, aquelles paraules que tots necessitem escoltar-nos dir de tant en tant, necessiten un somriure, o una abraçada.

I una cosa estem veient: aquests dies queda palès que la fortalesa és la capacitat de cadascun per ajudar a qui té al costat, és a dir, la capacitat que tenen per bolcar-se en l’altra. Siguem forts.