Alex Miro

“Un ciervo herido salta más alto”, Emily Dickinson (1830-1886 · Amherst, Massachusetts)

mirades

Mentres comprem el pa, ens creuem alguna persona coneguda, paguem a la parada del mercat, creuem mirades. Mirades ràpides, amb una trista complicitat , de confinament, però prestes, imperiosament breus.

I trobem a faltar altres mirades. Aquelles mirades amigues, aquelles mirades estimades, aquelles mirades innocents, aquelles mirades captivadores, aquelles mirades innocents que sense voler també sedueixen, aquelles mirades castigadores, aquelles mirades que profetitzen males notícies, aquelles mirades acusadores, aquelles mirades fredes però alhora educades.

Perquè les paraules poden estar plenes d’enganys, de falsedats, o plenes d’art, de bellesa, però la mirada és el llenguatge de l’ànima.  Tot i que hi ha persones expertes en l’engany, però és un engany efímer, que més aviat que tard es delata.

I la majoria d’éssers humans ens fixem en el colors dels ulls, l’exotisme dels ulls verds, la serenor dels ulls blaus, la dolçor dels ulls color mel, l’escalfor dels ulls castanys, però tan se val el color. Els ulls blaus poden ser freds i els verds matadors. Fixem-nos en la mirada, perquè és en la mirada on rau la bellesa i tot allò que es vol transmetre.

Les mirades són la finestra d’allò que sentim, allò que no podem amagar, d’aquells sentiments que tan sovint no sabem verbalitzar, i de tantes emocions amagades dins nostre. Perquè les mirades saben guardar secrets.

Però em quedo amb aquelles mirades que aturen el temps, aquelles que saben veure per dins i per fora, aquelles que et despullen, que et saben esgarrar secrets, però que en mig del silenci et  són confidents, fins i tot en mig la penombra.

 

“El alma que hablar puede con los ojos también puede besar con la mirada”, Gustavo Adolfo Béquer