Alex Miro

“Un ciervo herido salta más alto”, Emily Dickinson (1830-1886 · Amherst, Massachusetts)

moritz mackiewitsch

Va decidir que  no podia esperar que es portessin en cotxe. S’havia aixecat molt d’hora aquell matí i tenia pressa per arribar a casa. Només portava deu minuts esperant a la Kirchplatz, davant de la porta de l’església de St. Alban. Però com a persona puntual que era, no concebia que la gent sofrís imprevistos a darrera hora.

En aquell moment, allà, tot sol, va decidir que no esperaria. Va mirar de trobar algun tipus de transport que el pogués portar, però les dues opcions no el van convèncer pas.

I allà, tot sol, va decidir que tornaria a peu. En cotxe hauria arribat abans. El seu amic Florian, el reputat Florian Limbrunner, aventurer i amant dels cotxes, l’havia convençut per anar i tornar en el seu Buick B-24. Però en Moritz no podia esperar, havia de marxar ja, a casa. Es pensava que era indispensable, i ho era, en realitat. Però el fet de saber-se indispensable feia que s’exigís a sí mateix més encara, no en tenia prou amb educar les seves tres filles petites i regentar la pastisseria familiar.

Aquell dia precisament s’havia desplaçat a Matrei in Osttirol per parlar del festival de balls vienesos, els Wiener Bälle d’aquella temporada.

El seu pare, i abans el seu avi, ja havien participat en els Wiener Bäll. De fet, membres de la seva família  Mackiewitsch, va ajudar l’emperardor Franz Joseph Karl II, durant el Congrés de Viena de 1815 a instituir aquest esdeveniment que anys després seria conegut mundialment. Durant els deu mesos que va durar el congrés després de les guerres napoleòniques, les potències del continent van dibuixar, aquell any, el mapa fronterer per a una nova Europa. Una Europa que recentment, després de la Gran Guerra havia tornat a canviar. Com membres del Gremi de Pastissers, van gaudir de tal influència que va aconseguir que es creés un vals amb aquest nom i esdevingués dels més coneguts. Així, milers de convidats, ballaven al compàs del tres per quatre el conegut Zuckerbäckerball, el Ball dels Pastissers. Aquell any, gràcies a que encara mantenia amistats a Viena havia aconseguit que la seva filla Magdaléna, formés part del grup de joves que tradicionalment es presentaven en societat, participés a la cerimònia d’apertura. Li feia més il·lusió al pare que a la filla, veure-la vestida, allà, amb el llarg vestit blanc. No sabia si les seves filles petites podrien participar quan arribés la seva edat.

Ell no ho sabia, però en Florian estava a tres carrers amb el seu vehicle avariat, i en aquell poble, poc sabien de motors americans. Era un excel·lent cotxe, el típic vehicle de gent acomodada com el Florian, no prou ric per poder-se permetre un Cadillac ni desitjar la seva ostentació. Però aquell dia l’havia deixat plantat.

Però en Moritz aquell matí havia pogut avançar feina i estava de bon humor. Però volia tornar a casa seva, a Kals am Grossglockner, a donar la bona notícia a la seva filla gran. No era lluny, i la carretera no era dolenta. No aniria per la carretera. Havia previst creuar pel bosc. D’aquesta manera es posava, creia ell, a tan sols a prop de deu quilometres. Però igualment s’havia de desviar, per no haver de creuar per les dures muntanyes. Ho daria pel bosc, i això suposava desviar-se algun quilòmetre cap el nord

Feia bon dia, havia fet un bon esmorzar, estava de bon humor tot i que com sempre, capficat en la seva konditorei, i les seves filles al cap, mirant pel seu benestar i educant-les tot sol.

Feia pocs anys que era vidu. Tot va passar quatre anys enrere. Quan la seva esposa va caure per les cascades de Krimml, mentre aquell fotògraf expert, a les mans d’aquella càmera fotogràfica Curt Bentzin Goerlitz, recozada en el trípode, li digués a la malaurada Emely: -Enrere, enrere, senyora Mackiewitsch; un pas més enrere, que es vegi la caiguda d’aigua.

I ara, tot creuant el bosc, se li barrejaven els pensaments, la pastisseria, el festival de valsos, aquell fotògraf… un pensaments que va interrompre al escoltar un petit soroll.

No estava sol en aquell paratge. Sabia que a prop d’allà, bosc endins hi podria trobar óssos, llops i fins i tot algun linx. Però mai havien arribat tan a prop. I no sabia que era preferible trobar-se, un ós, o una bandada de llops.

Va agafar un branca de terra, i com si fos un bastó, es va ajudar d’ell per seguir caminant. I qui sap, també es pensava que li serviria per defensar-se d’un hipotètic atac. No era poruc, i en aquella vida en Moritz, tan sols patia pel benestar de les seves filles. Però ser devorat per una llopada de llops famolencs, amb una agenda tan plena de feines i trobades pendents, no li entrava al cap.

Es va començar a neguitejar, no estava acostumat a aquell tipus de perills. Ningú l’havia preparat per enfrontar-se a un perill com aquell. Un perill que no sabia per on el podia atacar, ni com ni quant. Només tenia aquell improvisat bastó.

Qui s’anava a imaginar, que amb tants plans pendents, tantes coses per fer, tot podia acabar allà. I s’angoixava, perquè, què podia fer ell? Res. Estava exposat al perill, només podia estar preparat per l’atac dels animals salvatges. No podia fer res. I en Moritz no estava acostumat a aquestes situacions. Ell ho solia tenir tot apamat, dins la feinada i la complexitat. No sabia com entomar aquell perill extern, desconegut. I recordà llavors aquelles coses que li explicava la jove Katharina Stroh, promesa del seu amic Florian, en moments íntims i secrets, sobre les il·lusions, el coratge i l’esperança.

I allà estava ell, enmig del bosc, allunyat de les seves filles, allunyat de la seva estimada Katharina Stroh, i del seu amic Florian, el qual desconeixia tan la seva escapada improvisada pel bosc com els moments íntims i secrets del Moritz i la seva esposa.

Però ell seguia caminant, tot pensant. Per un costat l’instint de supervivència li deia d’arrencar a córrer, però tampoc sabia si era bona opció. Va decidir mantenir la calma.

No volia perdre l’optimisme, havia de de tenir fer. En aquell moment ser optimista volia dir que podia fer allà, sol, en aquella situació, i no pensar en el perill.

Un nou soroll en aquesta ocasió més a prop seu, el posà en alerta. I els va veure, eren llops, però no sabia si eren tres o quatre, o potser més.

Era curiós. Sempre li havien agradat els llops. Admirava aquell animal salvatge, amb sentit de la força i la lleialtat, cuidador de la seva llopada, honrat en totes les antigues cultures europees. En Moritz sempre s’havia sentit atret per aquella dualitat, entre el llop caçador i protector, i la lloba fecunda i mare, segles abans elevada a deïtat. Però es trobava sol, em mig del bosc, empaitat per llops.

El seu cor s’accelerà, va començar a caminar més ràpid. No volia córrer, i quedar exposat a una cursa de velocitat amb aquells llops. I allà, pel el seu menut cap, anaven passant idees, sentiments, records, en qüestió de segons. Tan ràpid que era impossible ordenar-los.

Però estava aprenent una cosa. La vida canviava en un instant, no n’era conscient fins ara. Ell havia estat fent molts plans per aquella vida, però ara, en segons, estava entenent que era la vida que feia plans per a ell.

Estava aprenent, a cada pas que donava entre arbustos i branques trencades al terra, que no es podia tornar a llevar, si és que sobrevivia, només pensant “un dia més”. Corprès per la nova situació, amb llops a pocs metres, es va posar a reflexionar quines eres les coses i les persones per les quals pagava la pena viure, i en aquell moment, lluitar.

Si se’n sortia, pensava, volia canviar el que veia a la vida. I centrar-se en les petites coses, petits moments. Les estones amb les seves filles, les converses cerveseres amb el seu amic Florian, o aquells moments íntims i secrets amb la jove Katharina, petons furtius i abraçades clandestines. La seva visió del món ja no seria mai més igual. El món no canviaria, seguirien havent guerres, odis i rancúnies, egoismes i individualismes. Però va pensar. I si allà, a la muntanya del costat, hi hagués una altra persona, empaitada per un ós, i estigués fent la mateixa reflexió sobre com veure la vida? I si fos tota la gent del poble, empaitada per una gran bandada de llops ataqués el seu petit poble, Kals am Grossglockner. La gent no estava preparada per un atac indiscriminat de llops a casa seva. I si cadascú, passat l’atac, s’emportés una lliçó com la que ell estava aprenent a marxes forçades, mai tan ben dit?

Cadascú d’aquelles persones, podria fer aquelles reflexions, i potser sí. Totes, amb els seus ritmes, les seves diferents maneres de ser, les seves realitats imperfectes, podien fer aquell canvi. I valorar aquelles coses petites, una tarda de música amb les filles, una cervesa, un pastís de la seva konditorei, o un petó furtiu.

Però ell era conscient que havia de fer aquell recorregut, i l’estava fent. Era una persona molt ocupada, i feia falta a moltes persones, i cada dia era una lluita, plena d’obstacles per assolir els seus objectius. I fins aquell dia ho estava aconseguint.

Però sabia que tothom ho esperava tot d’ell. I ell donava cada dia, cada dia més d’ell. I estava sent conscient, allà, envoltat de llops, que ell també s’havia de llegir per dins. Estava entenent que aquell cansament, aquell dolor a la cama provocat per la caiguda a cavall, aquelles migranyes, potser s’havien d’acabar. I estava aprenent que hi havia un petit remei, o molts petits remeis, millor dir. Estava entenent, allà, envoltat de llops, que el món seguiria girant i els rius seguirien fluint, si deixava de prioritzar grans projectes, i es dedicava una mica més, a les seves filles, a les abraçades clandestines, a gaudir d’una cervesa o un pastís de xocolata amb confitura de fruites del bosc.

Ho veia clar. Així ho faria. Només hi havia un problema, no sabia si era massa tard, per corregir, i fer-ho, amb els llops que l’anaven acorralant. Havia decidit que es regalaria temps. Temps per a estimar i ser estimat. I malgrat totes les contradiccions possibles, allò no tenia preu.

Però potser era massa tard. Aprenia massa tard la lliçó. Els ulls se li començaven a entelar, i com més pensava en les seves persones estimades i aquelles petites coses que estava preuant, més borrós hi veia. Les llàgrimes començaven a caure. Era moment per plorar? Perquè no? I va plorar, molt. Amb pena a l’inici, barrejada amb una gran amargor després. I en aquell trànsit, ja escotava els llops més amenaçadors. I seguia plorant, però aquelles ganyotes de dolor van mudar, i un petit somriure va aparèixer d’entre les seves llàgrimes salades.

Tenia els llops a pocs metres ja. Podia escoltar com trepitjaven la fullaraca del terra i els seus esbufecs compassats, ja preparant-se per saltar-li a sobre. I devorar-lo.

I va veure un petit muntanyí, amb una petita paret que potser podria escalar tot agafant-se a unes branques. Confiaria en els seus braços i les seves cames per pujar per aquella petita pendent. Els llops no podrien pujar per aquella paret, pensava ell, plena de branques, plena de fulles.

Els càlculs es van interrompre, estava escoltat els batecs dels llops més a prop, els veia de reüll. Una tremolor va recórrer tot el seu cos, en mil·lèsimes de segon. Instintivament va girar el cap, i allà, davant seu, mostrant els ullals, a pocs centímetres, un dels llops. Podia olorar el seu alè pudent, pútrid. Un cop del seu improvisat bastó va girar la cara del seu enemic. I el tombà. Els altres llops ja estaven a punt de saltar.

A llençar el bastó contra els seus atacants salvatges. I va fer un salt, i es va agafar d’un tronc que semblava robust i podria aguantar el seu pes. I tot agafant-se d’aquell tronc i ajudant-se dels petits dels costats. Ells llops, amb ganes de sang, es van llençar sobre ell per mossegar-li les cames. Amb un cop de peu, es lliurà del que tenia més a prop, i en un instant es va posar gairebé dos metres d’alçada.

Els llops seguien allà, aixecats, roncant, ensenyant els ullals uns, i esgarrapant les branques de la paret els altres.

I allà estava en Moritz, agafat a un tronc. No sabia quant de temps podria aguantar. Començava a suar. Tenia les mans esgardissades, plenes de petits talls i esgarrapades. Li començava a fallar la cama, tot allò el sobrepassava. En quin moment se li havia passat pel cap tornar a peu a casa seva?

I va escoltar un soroll. Un soroll sec que el va sacsejar. Era un tret. I un altre tret que el seguia. Eren caçadors. No eren allà, però estaven a prop.

No podia quedar-se quiet. Va tornar a mirar les branques i els troncs que tenia al seu abats per agafar-se. Tenia els llops als seus peus esgarrapant les branques que podien.

I seguia pensant en viure les coses petites, aquells petits regals que ens dona la vida, allà en mig del perill, pensant en un petó, una abraçada… quan va notar que li mossegaven la sabata. Era el llop que havia tombat del cop de bastó, que, allà rancuniós, que es volia cobrar la seva presa, en forma de pastisser agremiat amb tres filles, una a punt de presentar-se  en societat en els Wiener Bäll, al compàs del conegut Zuckerbäckerball.

I va ser ràpid. Un cop de taló de l’altre peu, va tombar de nou aquell llop.

I s’estava recuperant d’aquell atac i intentant pujar una mica més, quan va separar unes fulles. I allà, quan menys s’ho esperava, quan menys hi pensava. Aquella tija penjada de l’aire, plena d’estolons, amb fulles peciolades i dentades.

I olors. Unes notes fresques li va arribar al nas, una complexa combinació d’alcohols, sofra, un intens aroma molt particular i estimat, un perfum dolç i àcid.

I allà, em mig del bosc, sol, abandonat, sobrepassat, amb el seu amic esperant un mecànic que mai arribaria a Matrei in OSttirol, les seves filles i la seva Katharina a Kals am Grossglockner, amb uns caçadors despistats que no trigarien en trobar-lo, amb l’emperardor Franz Joseph Karl II enterrat ja feia anys, uns llops amb ganes de devorar-lo, i amb una lliçó de vida apresa, va exclamar:

-Maduixetes!