“Un ciervo herido salta más alto”, Emily Dickinson (1830-1886 · Amherst, Massachusetts)

neguits

Portem setmanes, mesos… Massa mesos, carregats de pors, neguits, angoixes, angúnies, ofecs, nervis, ansietats… D’aquella incredulitat quan es va cancel·lar el congrés del Mobile, em passat a una por i a un confinament que ens sembla etern i infinit.

És normal, fins i tot necessari tenir por. Sinó seríem uns eixelebrats sense sentit comú! I vinculem aquesta por a uns instint animal de supervivència, un instint innat, una emoció primitiva i animal que ens posa a l’aguait dels perills exteriors.

Durant molts anys la humanitat ha lluitat per subsistir, per sobreviure. Ara arribats certes quotes de benestar, els nostres anhels eren uns altres, igual d’humans, igual de lícits… Una vegada vàrem tenir les necessitats bàsiques cobertes, vàrem abandonar aquest espai de pors i inseguretats i ens vàrem instal·lar en un espai de confort, on cadascú, aquí sí, lluitava per allò que eren els seus objectius vitals. I ho vàrem fer de forma innata potser, fruit de les nostres vivències, experiències viatjades, creences, evolucions, petjades familiars…

D’aquesta manera, tots nosaltres, dins d’un cert espai de confort, però mai satisfets, cadascú de nosaltres, es va anar enfilant en projectes vitals, guiats per models d’èxit, consells, tradicions, o simplement per la pròpia personalitat d’un mateix.

I aquell dia, en aquella joventut, o en aquella maduresa, tots vàrem anar posat al davant de tot les nostres prioritats. I potser no eren inamovibles, o potser sí. O potser les prioritats de joventut no eren les mateixes de la maduresa. Les prioritats d’ahir no eres les prioritats d’avui.

Uns varen posar-se com prioritat un èxit professional, qui sap si per nodrir un amor propi, un afany de superació, por a repetir esquemes familiars o per contrabalançar aquelles pors viscudes durant la seva infantesa.

Uns altres varen cercar l’equilibri, una estabilitat professional i un projecte vital en comú, en parella, en família, amb fills, sense fills, amb un gos o amb una ser pitó. Aquí ja no estàvem sols. Al nostre costat teníem la parella, els fills o el gos. O la serp pitó.

Uns altres varen buscar altres prioritats, o encara les busquen.

I aquestes prioritats varen esdevenir el centre de les nostres vides. Poc a poc, vàrem anar donant forma a aquestes prioritats, les vàrem anar modelant, i com si d’un puzle es tractés les vàrem anar encaixant dins de les nostres vides, mirant d’encaixar amb les nostres parelles, fills, famílies… i van esdevenir el dia a dia. I potser no eren perfectes, però les aquest dia a dia, la paciència, l’amor, feina que es tornessin rutina. No una rutina en el sentit pejoratiu, al contrari, com una mostra d’estabilitat, estabilitat econòmica, emocional, laboral…

I cadascú de nosaltres vivia les seves realitats imperfectes. Si més no, hi convivia, i les havia convertit en grans espais de confort, tot sovint convivint amb petits refugis, uns altres espais més petits, més íntims, on trobàvem la peça de puzle que ens faltava. Una peça, dues, tres, una serp pitó…

Però conscients de que érem animals, també teníem pors, neguits. I patíem per nosaltres, pels nostres fills i per tota mena d’éssers estimats. Uns patíem més pels demés, altres pels seus projectes vitals, altres pel benestar dels fills i éssers estimats. Però eren patiments i pors ja instal·lats dins de les rutines, dins de les nostres realitats, les quals feien un tot, allà ben emballestades.

I teníem pors. Una majoria de pors que no eren amenaces reals, sinó construccions mentals, pors a tot allò que ens podria caure a sobre, pors a aquelles amenaces que podien posar en perill el benestar de la nostra manada. Perquè, si una gran part de la nostra vida la passem fent plans, una altra part la passem patint, patint per coses que per sort, gràcies a Déu mai ens succeiran, o sí.

 

Però instal·lats en aquestes rutines, espais de confort, realitats millorables, van arribar els negres núvols. Núvols carregats de noves incertituds, noves inseguretats, nous dubtes. La nostra fortalesa va caure, com si d’un castell de cartes es tractés, aquell castell es va derruir. Ja no controlàvem res.

I ens vàrem instal·lar, d’un dia per l’altre, en un tot insegur, tot indecís, tot dubtós. Ja no controlàvem res. Perquè aquell perill jan o era infundat, ja no era inherent a l’ésser humà o a un instint animal. Tenia nom. Tenia forma.

I aquí estem encara. Vivint, sobrevivint, gràcies a aquest instint animal i de protecció, el qual en porta a tenir cura de nosaltres mateixos, dels nostres fills, éssers estimats o la serp pitó.

I haurem d’aprendre algunes noves lliçons, noves zones de confort. O simplement podríem recuperar aquelles que teníem. O simplement podríem rescatar els nostres refugis. O simplement podríem aprendre a estimar més les coses petites. O simplement podríem aprendre que el passat dolorós és ja història, que l’avenir és un misteri, però que l’avui és un regal, és un present.

I potser haurem d’aprendre a agradar-nos més a nosaltres mateixos, a no dubtar del valor com a persona, foragitant pors. Sense permetre que ningú posi en dubte la nostra vàlua, capacitats ni virtuts.

I potser haurem d’aprendre, o potser adonar-nos de que la felicitat no arriba quan aconseguim allò que desitgem, sinó quan valorem i estimem allò que tenim.

I potser haurem d’aprendre que no sempre hem suportar els neguits o el dolor. Haurem d’aprendre a no suportar-ho tot, sinó a deslliurar-nos de certes pors i patiments, perquè la paciència també ens posa límits, i la vida ens la regalen per ésser viscuda, no per ser només suportada.

I potser haurem d’aprendre de nou a gestionar les angoixes, les pors, els sentiments. Haurem d’aprendre a no amagar tant les nostres sensibilitats, a viure sense màscares, a deixar-nos estimar tal com som. I haurem de recuperar aquella vella peça del puzle, que ens fa feliços. Aquella peça de puzle que no sabem amb certesa quan ni com va arribar, que no habitava dins la nostra zona de confort. Però que una vegada encaixada, no podem viure sense ella, i ens fa sentir més a prop de les persones estimades, ens aporta benestar, que fa oblidar certes mancances i pors, o si més no, en ajuda a conviure-hi i seguir lluitant, com animals que som.

 

I per cert, com d’infeliços seriem, si avui ja sabéssim el demà, el futur, l’avenir. Ens quedaríem immòbils, restaríem paralitzats… Perquè tots vivim amb esperança, necessitem aquesta paraula, sentir-la. Perquè tenir esperança significa anar a dormir sabent que demà t’aixecaràs de nou al costat dels teus éssers estimats. Però ja en parlarem un altre dia.