“Un ciervo herido salta más alto”, Emily Dickinson (1830-1886 · Amherst, Massachusetts)

ulls nous

Més d’hora que tard, aquest malson, con si d’un negre núvol sobre els nostres caps es tractés, passarà. I tornarem a veure la llum, la claror, el sol. Perquè el sol, afortunadament, sempre acaba per sortir.

I sortirem dels nostres refugis, del nostres caus.  Per a alguns hauran estat simplement refugis de maons i vidre. Però per a altres seran un refugis mentals, uns pensaments recòndits.

Però no haurà estat gratuït. Haurem patit, haurem plorat, haurem sentit dolor, impotència, incredulitat, més dolor… per tot allò que haurem viscut, suportat i sobreviscut. I tots coneixerem casos més propers i altres més llunyans, uns amb finals més feliços, i uns altres que no.

Però ens tornarem a aixecar, perquè Déu no ens regala res que no puguem suportar -crec-, i tornarem a sortir al carrer a reconstruir.

I tocarà reconstruir feines, llocs de treball, negocis, projectes… tot allò que ens dona per menjar, allò que necessitem per subsistir.

I tocarà veure, analitzar i jutjar que hem fet bé i que hem fet malament abans i durant aquesta crisi, com a persones, com a ciutadans, com a societat.

I sobretot com a persones. I tindrem una nova oportunitat. Sense utopies, sense idealismes.

Tan de bo, aquest malson ens serveixi per canviar, per ser millors persones. I que aquestes setmanes de confinament, de limitacions i restriccions ens hagin obert els ulls. O perquè no, ens doni uns ulls nous.

I amb aquests nous ulls, puguem veure la vida diferent. Treballant tot el que calgui. Però valorant de debò allò que Déu, la vida, els fats, el destí, la sort, el karma… ens ha regalat. El do més preuat que és viure per estimar, estimar per viure.

I amb aquests nous ulls puguem veure les petites coses que tenim al nostre voltant, aquelles que a molta gent li passen desapercebudes. Aquelles que són menystingudes per culpa d’un afany per cobrir altres desitjos més mundans, més negocis, més inversions… per tal de poder ser, com diuen les àvies, el més ric del cementiri.

I aquest nous ulls ens faran veure que un somriure de bon matí és tan necessari com l’aigua que malgastem. I haurem d’haver après a valorar allò tan important.

I amb aquest nous ulls potser alguns veuran bé, i arribaran a valorar i estimar petites rutines, petites il·lusions, petits gestos, petits detalls.

Perquè és necessari tenir petites il·lusions… o grans. I aquestes il·lusions formaran part del nostre dia a dia, i les incorporarem en cada acció, en cada gest, i quedaran allà impreses per allà on passem.

I una il·lusió serà estimar, i ser estimat. I això passarà per davant d’altres prioritats, tot allò material, tot allò  que algunes persones han vist aquests dies que no era tan importat. Perquè descobrirem que el que ens dona la felicitat són les persones que estimem, i més encara si hi afegim les persones que ens estimen.

I tornarem a aprendre a dir “t’estimo”, de forma immaculada i sincera. I ens acostumarem sentir-nos-ho dir. Tan de bo.

I el sol fet d’incorporar-ho ens aportarà encara més felicitat. Una felicitat tan senzilla con gran, tan humil com plena. Suficient i preciosa com per saciar-nos. Però tot dins de la normalitat, dins d’una senzilla quotidianitat.

Uns nous ulls ens faran veure millor les petites coses, els detalls. I estimarem aquests detalls, valorarem fer el cafè de bon matí i la magdalena d’espelta, agrairem el somriure la veïna que surt a passejar el gos i beneirem poder tornar veure el sol un dia més.

I aquests nous ulls ens faran també valorar allò tan petit, tan fàcil de fer, i tan difícil de rebre, com és un petó, una carícia, una mirada. I preferirem a partir d’ara, guardar dins nostre el petó, la carícia, o la caiguda d’ulls, enlloc de tot allò que fins ara podíem pagar amb la visa.

Però no som perfectes, i sempre hi haurà persones que portaran unes ulleres de sol ben fosques. Hauran après aquesta dura lliçó, però se’ls oblidarà ben aviat. Ells s’ho perden.

Alguns de nosaltres, o cadascú amb les seves vivències i velles cicatrius, ja hauran arribat a aquest punt possiblement amb alguna lliçó presa d’antuvi. O potser ja se’ls haurà també oblidat.

A mi no.