Aquell matí el Bartholomäus tenia el cap emboirat. Portava dies capficat, pensant com havia d’actuar. I tot i que la policia desconeixia la seva existència, ell no deixava d’amagar-se i es movia entre les ombres de la nit, a la llum de la lluna, la soledat en unes ocasions i el xivarri ineludible tràfec de persones unes altres. No havia amenaçat mai cap joier, no havia estirat una bossa a cap àvia desvalguda, no havia mai robat una llauna de tonyina, i tampoc havia ocultat ingressos en les declaracions de la renda. Però era un lladre que robava amb els ulls tancats, sempre, amb aquell deler de desar aquell moment més profundament en el seu interior. I era un lladre molt perillós. Temut per uns i odiat per altres. Però també era envejat per molts.
La seva captura no era sempre diària. Això volia dir que em algunes ocasions tornava a casa amb la bossa buida, sense roberia, i havia de recórrer a tot allò que hagués arreplegat amb anterioritat. Aquella nit podria sopar satisfet, però l’endemà ja no podria esmorzar. Necessitava un nou botí com l’aire que respirava.
Va pensar que aquell matí s’hauria de llevar ben d’hora, quan el sol encara no somrigués, a la recerca de botí. Però no aniria a buscar llet, ni magdalenes, perquè necessitava lladronejar de nou. Aniria a trobar a qui ell sabia. I no preguntaria, no compraria, no demanaria. Robaria de nou. Robaria de nou un petó. Un petó d’aquells llavis que estimava i desitjava. Era lladre de petons.