De petits, a casa, a l’escola, ens ensenyen a donar les gràcies. Però no recordo si ens ensenyen a ser agraïts. Ah la gratitud! Ens parlen del perdó, ens parlen de demanar disculpes… Que podríem dir del perdó… però sabem perdonar? Això no sé, però ja en parlarem un altre dia.
Pel que fa a la gratitud sabem que és un reconeixement positiu vers una altra persona per una acció. Però no sé si és una cosa tan simple o tant objectiva. M’agrada perquè també es pot ser agraït amb tot allò que no veiem de forma directa, de forma palpable.
Uns donem gràcies a Déu, altres donen gràcies per altres deïtats, gràcies a l’univers, a la natura, o a una patata. Fora bromes, donar gràcies, ser agraït, és una emoció que no deixa de ser una gran mostra de grandesa, una mostra de la gran de la gran vàlua d’aquesta persona que se sent agraïda.
Actualment es parla molt de l’empatia. No obstant, crec que hauríem de parlar més de l’agraïment.
De la grandesa del fet de l’agraïment ja en parlava Lao Tse, que el definia com la memòria del cor, ho sento però la trobo una definició preciosa i exquisida. Perquè ser agraït comporta una gran dosi d’humilitat, de saber-se conscient de les pròpies limitacions. Un ha de ser conscient d’allò que un té o allò que un ha rebut. S’ha de ser capaç d’entendre que precisament allò li ha estat donat, és per un motiu o per un altre, amb una finalitat o sense, però ho ha rebut, i n’és responsable.
Un dia vaig escriure sobre l’esperança. Les esperances de les persones. I de la gran ironia la gran esperança que vivim cadascun de nosaltres cada dia. Aquella que consisteix en posar-nos el despertador cada nit, tot esperant llevar-nos ben d’hora de bon matí de l’endemà. Hauríem d’aprendre a, en aquell moment de revisar el despertador o el mòbil, a donar gràcies. Donar gràcies pel dia viscut, que potser no haurà estat el millor, ni el que hauríem esperat ni desitjat, fins i tot ni el que havíem agendat el dia o la setmana anterior. Però és un dia que ens ha estat regalat i no tothom l’haurà pogut gaudir com nosaltres.
“Quan et llevis pel matí, pensa en el preciós privilegi d’estar viu, de respirar, de pensar, de gaudir, d’estimar.” Marc Aureli
Cal que siguem conscients del benestar emocional que ens aporta anar a dormir agraïts amb la vida, havent donat gràcies adéu, a l’univers, a la natura o al patata, per aquest dia viscut, malgrat els nervis, patiments, les angoixes, inclosos els mals infringits per persones dolentes que tenim al voltant de les nostres vides. Uns instants de silenci, una estona per meditar, una sentida oració… i a partir d’aquí tota les modes que ens passi pel cap, tots els gurús, tots els pabloscohelos i tots els coaches de torn que vagin sorgint seran bons per ser agraïts amb la vida.
I al matí? També! Cal donar gràcies de bon matí, per obrir els ulls i poder veure, poder olorar, poder escoltar les nostres persones estimades. Elles també són un regal. Hem de donar gràcies per aquestes properes vint-i-quatre hores que tenim per davant, per cadascun del mil quatre-cents-quaranta minuts que tenim per compartir.
Aquest exercici d’agraïment és quelcom fins i tot terapèutic, ens aporta una dosi ingent optimisme de bon matí que ens permetrà fer front a circumstàncies i problemes que pot ser d’una altra manera no ens seríem capaços.
Quin exercici tan senzill, tan simple és sortir al carrer en ple hivern, sentir l’aire fred que ens colpeja la cara de bon matí i ens fa sentir vius. I fins i tot en plena canícula d’agost, tan bon punt sortim al carrer i el sol ens espetega a la cara, també hauríem de dir –Buah, estic viu!- perquè sincerament, haurem estat tots els mesos d’hivern anhelant aquells rajos de sol, i no podem pas ser ara desagraïts, oi?
Perquè la qualitat des de agraït representa ser conscient d’allò que tenim, que permet que avui ens diguem nosaltres mateixos que ens ho mereixem, que allò que tenim ens ho hem guanyat, perquè ens ho hem treballat, gràcies a l’esforç ja sigui en una posició laboral, ja sigui en un projecte vital… tot i que tinguem per segur que no ha estat gratuït, també ha comptat amb la participació i ha depès d’altres persones. Oi?
I això? Ens hauria de fer ser conscients de que res és nostre en aquesta vida, tot ens és prestat, no som propietaris de res. Si no som propietaris de la nostra pell i els nostres óssos, com ho volem ser de les nostres ànimes? Per tant, ho hem de gaudir i agrair tant com puguem. Per això cal prendre consciencia del que tenim: agraint i gaudint com puguem, tot lluitant amb la nostra bondat per estar al costat de les nostres persones estimades i compartir amb elles aquest agraïment i aquesta sort.
Viure en l’agraïment és signe de felicitat. I això no és sinònim de tenir-ho tot a la vida, no significa tenir totes les necessitats emocionals assolides, ni les materials tampoc. Avui es parla de resiliència… prefereixo mantenir l’esperança, la fe, la fortalesa i la humilitat, per saber que la felicitat mai és ni serà plena. Perquè una vegada, una persona que m’estimo molt em va explicar que la felicitat era l’absència de problemes. I tots sabem que de problemes sempre ens en trobarem, alguns seran relatius, altres finits, i altres… haurem de conviure amb ells un temps o la resta de les nostres vides.
La felicitat… mai és eterna, mai és eterna, I l’esser humà la busca constantment, potser de forma errònia. Cal ambicionar-la, però mai al preu que sigui, sense fer mal a terceres persones, cadascú ha de trobar la felicitat pròpia amb seny, ètica, moral i dignitat.
Per una altra banda, la gratitud és un exercici d’autoestima, de reconeixement d’allò que un mateix és, amb les seves mancances, i també amb les seves fortaleses. Un exercici d’autoestima que podem portar a terme quan rebem a una cosa tan simple con un vas d’aigua.
Algunes persones subestimem la càrrega d’amor que pot haver en parar taula i servir un plat de carxofes al forn o un pollastre al curry. També és cert que aquella persona que pela les carxofes, les talla, les passa per llimona… ho seguirà fent sempre així. És potser la seva manera de mostrar amor i donar gràcies a l’altra persona, i tan de bò l’altra persona ho veiés, i no es quedés tan sols amb un plat ben presentat de la forma més superficial i frívola!
La persona que es mostra i demostra ser agraïda no és egoista ni envejosa. Ans al contrari. Aquella persona que rep, rebi el que rebi, sigui emocional o material, serà de ben segur, una persona sana emocionalment, serà agraïda. Perquè l’agraïment és el contrari a l’enveja. I hem de ser conscients de que hi ha gent en que ens enveja no pel que tenim, no pel que posseïm. Hi ha persones tòxiques, més perilloses encara, que ens envegen pel que som, ens envegen per la nostra manera de ser, fins i tot per allò que transmetem, fins i tot per la nostra felicitat en mig dels entrebancs del camí i la nostra gratitud per tot allò que ens donat.
La gratitud és generadora de pau. Ens dona una gran pau interior. Donar gràcies a la persona que ens fa mal o que ens ha fet mal és un exercici que algunes persones haurien d’aprendre i posar en pràctica. Però si tornem unes línies enrere d’aquest senzill text, hauríem de recuperar les paraules humilitat, moral i perdó…
Però per poc modestos que siguem, cal donar gràcies per totes aquelles coses que ens han succeït a la vida, al costat d’una o altra persona. I per una altra banda perquè des de l’agraïment podrem més fàcilment perdonar i passar pàgina i guarir possibles ferides.
No esperem nosaltres, però, mai l’agraïment. No ens cal. Les persones agraïdes fan les coses quan i com els surt del cor, sense res a canvi.
Tot i que una paraula d’agraïment o una mirada càlida sempre anirà bé