Hi ha gent que és tranquil·la, soferta, longànime, empàtica… acostumada a aguantar estoica i pacientment les estupideses, impertinències i fins i tot el maltractament per part de terceres persones i tot allò que en el dia a dia li ve s sobre. Però quin motiu les porta a aguantar aquests comportaments? Existeix una opinió equivocada segons la qual aquesta no resposta es deu a una timidesa o certa por a la reacció de la persona impertinent. Però les motivacions poden anar més enllà.
En ocasions pot ser la mandra. Sí, mandra. Mandra a respondre, a contestar, a rebatre aquelles paraules o actitud. Mandra perquè potser ja fa temps que hem renunciat a aquella persona, a allò que significa per a nosaltres, o perquè calculem de forma matemàtica que la rendibilitat de l’esforç no es correspon als possibles resultats. Altres, es mouen per la por abans esmentada. I altres, perquè no, perquè s’han conjurat a sí mateixos per veure i viure la vida d’una manera en la qual no es permeten, a aquestes alçades de la vida, ser tractats d’aquesta manera, i ja fa temps van dilucidar que hi havia dues opcions. Primera, enfrontar-s’hi i esperar les reaccions; i segona, deixar fer, deixar passar i seguir al peu de la lletra aquella màxima que de forma molt planera ens diu “digues-me el que et vingui de gust, que jo faré el que em roti”. Gran sentencia i forma d’obrar que de ben segur la podríem trobar verbalitzada en textos de pensaments tant orientals com occidentals. I és aquesta potser la filosofia de vida més intel·ligent.
Però succeeix que aquestes persones tranquil·les, sofertes, longànimes, empàtiques… no sempre poden respondre amb el cor fort, perquè el sentit comú, la dignitat, la justícia no els deixa callar o simplement aquell dia diuen prou. I no cal que aquest prou sigui en veu alta, cridant, fent escarafalls, o reputegant com senglars, escridassant… a vegades tan sols sentir pronunciar un tímid “no” és motiu de sorpresa.
I pel motiu que sigui, quan, en qualsevol hora del dia, en qualsevol moment, diuen “prou”, arriba l’estranyesa, la sorpresa, l’estupor… en ocasions acompanyades d’incredulitat i incomprensió.