Alex Miro

“Un ciervo herido salta más alto”, Emily Dickinson (1830-1886 · Amherst, Massachusetts)

néixer de nou

Mai m’han agradat les motos. De fet tampoc m’agraden el cotxes. Però durant uns quants anys la moto va ser la meva companya de feina. Un tros de ferro i plàstics que valorava per tot allò que em permetia i em donava: temps. Allò tan preuat, sovint oblidat, que ens deixem robar i ens deixem perdre. I quan ens el deixem robar, perdem molt més que el propi temps. Però això no ho sabem… fins que alguna intensa vivència, per desgracia gairebé sempre dolorosa, ens obre els ulls o ens en dona uns de nous.

La moto em permetia al llarg del dia fer diverses tasques,  tot estava a deu minuts, del carrer Pàdua a plaça Sant Jaume, de Àrea Metropolitana a plaça Catalunya…

Un matí, un dimarts 6 de novembre, a tres dies d’inici de campanya electoral. No recordo que fes gaire sol. Però de fet passaven pocs minuts de les vuit del matí. Portava la motxilla força carregada atès que per la tarda tenia vàries reunions de campanya. L’ordinador, l’Ipad, i un grapat de papers d’actes electorals… que em pesaven molt.

Carrer Copèrnic, com cada matí. Sense córrer, passava davant de l’escola Els Arcs i la Residència Augusta Park. I allà en la intersecció amb el carrer Modolell vaig volar.

Un cop sec, foscor… i un despertar.

Un despertar estrany. Molt estrany quan obres els ulls i et veus a terra, un terra dur i aspre. Posició incomoda. No recordo un dolor inicial.  I mous el cap, a un i altre costat, i escoltes com s’atura un vehicle. No saps per quin costat. Desconcertat. I et veus a terra, i mires el cel. Un cel encapotat. I tornes a moure el cap, i t’intentes mirar a tu, el teu cos, intentes veure’t a tu mateix.

En segons. En mil·lèsimes de segons millor dit, vas veient on ets. I en aquestes mil·lèsimes de segons, recordes accidents de moto que has vist, que t’han explicat. I agafes por. I és llavors quan et tornes a mirar, tornes a moure el cap. I abans no t’atrevies a moure’t. Però la por no t’immobilitza, al contrari, la por fa que et vulguis moure. Perquè la por, ja la tens dins teu. Tens por de no poder-te moure mai més. I vols saber si et pots moure. I mous els dits, les mans, comences a estirar un braç. L’altre no pots, el tens a sota. Però veus que pots moure els braços. Estàs content. Aquella por inicial, fatal, s’esvaeix. I dius –“Gràcies Déu meu!”-

Posició decúbit lateral. Llavors penses en moure les cames. Intentes moure una cama, però no pots. I et fa mal. Arriba el dolor, molt de dolor. El dolor el bloqueja. Saps que estàs trencat. Per enèsima vegada et mires, inclines el cap, i mires les cames. Mig recargolades, i un peu en una posició estranya, massa estranya. I veus un element estrany blanc a l’alçada del turmell, i no pares a pensar el que realment és.

I escoltes unes veus. Veus desconegudes, però dolces. Unes veus que s’atansen, et tapen la poca claror del cel encapotat, que et pregunten com estàs i t’intenten tranquil·litzar. I ja no et mous. Esperes que vingui l’ambulància. Saps que no pots fer res. Estàs tranquil.

I arriba. I et tornen a preguntar com estàs. I et tranquil·litzen. Però no poden fer res, et diuen. I has d’esperar que arribi una altra ambulància medicalitzada. Llavors sí, et posen el collaret. I et posen aquella manta tèrmica daurada que has vist en altres accidents, a les pel·lícules, o en campanyes de trànsit. I et posen morfina. Dues dosis. I et porten al Clínic.

I allà, tot ja és més confús i emboirat. Recordes com de sobte, t’agafen i veus circulant per un passadís, mentre sents com criden –“Paro, paro!”…

I et despertes en una nova sala, amb cares conegudes, veus que t’arriben com suaus carícies, esperades i necessitades. Paraules dolces que et calmen, que diuen que no has de patir, que tot anirà bé. Ja han fet les primeres proves, et diuen el que tens trencat, com ho tens trencat, però és massa d’hora per avançar res. I que hauràs de passar pel quiròfan, dues, tres, les vegades que calgui.

I passen les hores, i amb les hores, els dies. I després de vàries operacions, t’hi passes unes quantes setmanes. Sense poder-te moure. Esmorzes, dines, sopes estirat, no et pots incorporar. I fas una nova amiga, la bomba d’infusió local, un còctel de calmants que t’alleuja les vint-i-quatre hores.

I et fas amic del personal de la planta, les auxiliars, la senyora de la neteja, les infermeres que t’ensabonen de bon matí, la doctora de la unitat del dolor, els portalliteres, els fisioterapeutes… Sembla mentida com enmig d’aquella situació, fas amistat amb aquell auxiliar o aquella infermera.

Però també tens moments de debilitat, d’abatiment i tristor. I et tornes a qüestionar perquè a tu. I ara conserves encara records d’aquells dies, persones, converses, somriures, llibres. I com no, música. I demanes que et portin uns auriculars, i et poses música. I allà sense poder caminar, tot immòbil, tot trencat, tot apedaçat, comences a volar. Amb la teva música preferida, un refugi, unes melodies que dins teu sents ja com part de tu, i voles.

I comences una nova rutina per la qual mai no t’havien preparat. I així passes unes setmanes, sense poder-te aixecar. Però ja t’incorpores, ja pots riure sense que les 57 grapes et facin veure les estrelles.

I arriba el dia que et diuen que marxes. Et porten a un altre centre, no gaire lluny, a la mútua laboral. I allà, amb temps, amb paciència, amb esforç comences a refer-te. Però serà lent, les dues cames fracturades. Uns quants cargols al turmell, un altre endomedular a la tíbia, tot a la cama esquerra. I una cadena de titani al costat dret, per a la fractura de la branca de la pelvis, crec recordar.

I sense saber-ho, durant aquells mesos el cap et fa una catarsi. Tot allò que portaves temps sentint-te dir de la teva gent, ho acabes fent a la força. Fins aquells dies no els havies fet cas: que si havies de baixar el ritme, que si feies massa coses al dia, que havies de descansar…

I saps que has estat afortunat. Et diuen que sí, que podràs tornar a caminar bé. Però que tot depèn de tu, de la feina que facis, de com facis la rehabilitació. Saps que cada dia hi ha nombrosos accidents de trànsit, que molts d’aquests no tenen un final feliç, i d’altres amb unes seqüeles que t’espanten només de pensar-hi. I et sents fort, encoratjat per tirar endavant, però en certs moments també necessites que t’agafin la ma, que t’abracin i et diguin que tot anirà bé.

I comencen els dies de rehabilitació. Més, noves rutines. Dies intensos i durs. I dolor. I d’incerteses. I d’angoixes. I de noves experiències. I de nous amics. Dies que et regalen el fet de  conèixer un grapat de gent que et fan veure el món, la vida de forma diferent. L’Anna, el Xavier, la Yoli, el David… companys de la planta. I la Conchi, el Víctor, la Mar… el personal de fisioteràpia.

Però guardes moltes incerteses i angoixes. Perquè en aquell moment no saps si podràs tornar a ser qui eres, o qui havies estat. No saps si podràs tornar a la vida que portaves. I si malgrat, el que et diuen, podràs tornar a caminar, tal i com havies caminat fins aquell dimarts.

Però alhora dones gràcies. Dones gràcies a Déu, perquè estàs allà, i pots veure els teus fills, la teva família, els teus amics, la teva gent estimada… I el que més agraeixes és que l’accident t’ha succeït a tu. Content de que t’hagi succeït a tu, i no a cap dels teus éssers estimats. Perquè sempre has volgut ésser l’imant dels mals, del dolor, com si així els protegissis dels patiments externs, encara que fos per burlar el destí o una estadística maleïda.

I passen les setmanes. I arriben les festes de Nadal. Però demanes seguir fent rehabilitació durant les festes, perquè ho tens clar, has de tornar a caminar. I perquè cada dia és un regal i no el pots llençar.

I fas amics. Gent com tu. Una cama trencada en accident de moto, una mà cremada, una mà enganxada en una màquina que t’expliquen però no acabes d’entendre… amics que no saben si podran tornar a treballar ni a poder subjectar un got d’aigua. Bona gent, tots, que d’un dia per l’altre veuen com se’ls canvia la vida.

I vas segueixen passant les setmanes, i vas veient els avenços dels teus amics. I veus la cara de satisfacció de la Yoli quan després de vàries setmanes et diu que ja pot moure una mica el dit polze. O el Hassan ja pot doblegar el braç. O el Xavi, quan després de setze operacions, sí, setze, pot posar el peu a terra.

Amics que també viuran la seva catarsi, com tu. Tot i que en alguns moments, penses. Necessitava jo aquesta lliçó, la necessitava el Dani, la Yoli o el Xavi? No hauria estat millor poder alliçonar aquella persona tan malvada amb la que et toca treballar cada dia, o aquella que li aniria bé saber que vol dir viure amb privacions? No és que els vulguis cap mal, però unes setmanes ingressats en aquella planta, els donaria un bany d’humilitat, un bany d’empatia, i potser les faria ser millors persones. O no.

I arriba el dia en que et diuen que has de començar a caminar. Però has de tornar a aprendre a caminar. Però sembla mentida, però ja no recordes com es fa. Saps que ha d’avançar una cama, i després l’altra, però això és nomes la teoria. I et poses de peu, i t’emociones. Et pots aixecar. Ho estàs aconseguint. I et donen la ma, i t’agafen per sota les aixelles, i t’agafen per l’esquena, i et conviden a fer un pas. I dones un pas, i et tornes a emocionar i plores, plores d’emoció. I t’abracen, i t’animen. Allà també has perdut màscares, també has perdut cuirasses. És un moment màgic que anys després encara t’emociona al recordar-ho. I et veus alt! Tan alt que t’agafa vertigen.

I l’endemà, o l’altre, et porten a les paral·leles. Encara subjectat per l’esquena. I ja fas un pas, pots dir que tot sol. Però no és fàcil. Has estat setmanes reforçant musculatura, tenint cura dels ossos soldats, però ara toca recordar com es camina. I és quan aprens que comencem a caminar amb el dit gros del peu -crec recordar-, i que allò tan fàcil, té un aprenentatge. I et fan gatejar. Però ets de signe Taure, ets tossut, saps que un dia vas caure, però també saps que et tornaràs a caminar.

I és quan estàs privat de coses tan habituals, com és caminar o subjectar un got d’aigua o la forquilla, quan ens pensem que ho fem de forma, potser no involuntària, però si inherent al cos humà. Però és un moviment controlat des del cervell, amb les neurones famoses pel mig, i una ordre que s’envia a través d’una neuroma motora que baixa per la medul·la fins arribar els músculs de les cames, dels peus…

Vas guanyant autonomia, ja et dutxes sol, en aquella freda cadira blanca de rodes. Quin gust! Aigua de la dutxa caient pel damunt del teu cap, aigua freda, aigua calenta. Com una cosa tan simple et pot despertar tots els sentits.

Recordes sempre la primera vegada que surts al carrer després de tants mesos ingressat. Però t’han de vestir perquè no pots doblegar de tot les cames encara, et posen els mitjons, els calçotets, els pantalons. I esperes que els de casa et vinguin a recollir. I quan surts… Oh quan surts! El fred a la cara et desperta de cop, obres la boca, obres el nas, obres els ulls, perquè vols agafar tot aquell aire que t’arriba. I mires el cel, com n’és de gran el cel, com n’és de blau!

Tornes a plorar, no de dolor, d’alegria, d’agraïment. Agraïment per continuar aquí, i poder gaudir d’aquest cel, d’aquesta brisa freda d’hivern. –“M’és igual, anem. Tan sols necessito, tan sols vull un cafè amb llet i un croissant”, és la teva resposta quan et pregunten on vols anar. Encara no m’havia afeccionat a les magdalenes d’espelta…

També recordes la primera aventura en cadira de rodes, però sol. Quan les infermeres et deixen escapar sol, millor dit, t’animen a sortir de la clínica tot sol, per guanyar autonomia. Ja has sortit abans, quan et recullen i et treuen a passejar pels voltants, quan t’empenyen la cadira i et porten a fer un verdejo i unes croquetes de formatge blau i nous, al capvespre una vegada has acabat la rehabilitació de la tarda. Però això és molt diferent. Estàs sol, no tens ningú que pari el trànsit per creuar el carrer, i et veus petit, molt petit, allà assegut, en mig del carrer, indefens.

I et toca sortir aquell diumenge, sol, al matí. I decideixes anar a comprar xurros. Sí, xurros! Veus amb vertigen baixar la vorera, creuar el pas de vianants, tot sol, empenyent la cadira. És tot un art, compensar el pes, no caure de boca terrosa en el pendent al baixar, frenar, vigilar que les cotxes et vegin, que s’aturin a temps. Perquè allà no pots arrencar a córrer.

Un cafè, uns xurros, un verdejo… És només un cafè, uns xurros, un verdejo… Però no és només això, és el que per a tu representa. Recuperes aquelles petites coses que tothom tots tenim a l’abast i no valorem, uns petits plaers, petites evasions. Petits espais de vida, petites peces d’un puzle complex que és la nostra vida. I aquestes peces, petits unes vegades, més grans en altres ocasions, fan que la teva vida sigui més plena, més gran, més vida.

I en aquesta situació també vol dir que comences a escapar del captiveri de la clínica. I comences a veure una petita llum al final del túnel. I les sortides ja són diàries, et venen a veure i et passegen.

I un dia d’aquests fas una nova amiga, la Montse, de la llibreria Mas Bernat. També va en cadira de rodes. –“Pero lo tuyo se te acabará tarde o temprano, lo mío es para toda la vida”et diu. I una galleda d’aigua freda en forma de tristesa et cau sobre el cap, dins teu et sents trist. I et fa pensar, pensar de nou. Saps que no és just, uns sí i uns altres no. I saps que tu ets un afortunat, que la vida, Déu, el destí, t’ha donat una nova oportunitat. Una oportunitat de la qual no et creies mereixedor, o no esperaves ser-ne l’afortunat. Aquells aprens una altra lliçó: aprens a ser agraït, o so ho eres, més encara. Agraeixes tot el que t’arriba, agraeixes tot el que  t’és regalat. Agraeixes aquelles coses senzilles, tan petites que hi ha gent que a penes veu, però que d’un dia per l’altre es fan grans, immenses, envejades, desitjades. I és llavors, quan aprens a estimar tot allò petit, tan petit, a vegades ignorat, quan descobreixes una nova felicitat, una nova manera de ser feliç, una nova manera de conciliar els teus neguits, una nova manera de canviar les teves prioritats a la vida. I és en aquell moment quan comences a guanyar llibertat, et sents lliure, adquireixes una nova saviesa, una serenor, una temprança que saps que serà una nova companya de viatge per la resta de la teva vida. Encara ara, entro en alguna ocasió a la llibreria per saludar la Montse i ella tota riallera et diu –“¡Mi amigo!”

Però saps que tard o d’hora tocarà tornar a la vida real, però ja no serà igual. D’entrada estaràs uns mesos en cadira de rodes, sereu inseparables. I després t’hauràs d’adaptar a la nova situació. Sense la moto, ja no vols tornar a veure. I això vol dir que la teva mobilitat es veurà reduïda, i alhora la gestió del temps es veurà afectada: mateixes hores, menys temps. I això t’enerva, però també t’ensenyen a gestionar-ho, i et promets a tu mateix que no tornaràs a la voràgine d’antuvi. I a partir d’aquell dia ja fas un primer pas, et bloqueges els dimecres per la tarda per estar amb els teus fills. A prens a dir “no”. I ja has guanyat una petita porció de llibertat. La catarsi va fent camí.

La vida t’ha canviat els plans, ens el canvia tot sovint, a la majoria de mortals. I què hem de fer? Respirar, somriure, donar gràcies perquè saps que tot això forma part d’algun pla secret, d’un pla perfecte que et ve de dalt, Ell està allà, i dones gràcies, tornes a somriure, i et poses de nou en marxa, hi confies.

Perquè has rebut la lliçó, ja estaves preparat per rebre-la i assumir-la amb convenciment, amb joia. Perquè saps que hi ha més gent que rep també aquesta lliçó, però potser no estan preparats per rebre-la i la desaprofiten. I una vegada més, de dins teu et venen ganes de cridar -Gràcies!, per tot el que ets, tot el que tens, tot el que has rebut, i també, perquè no, tot el que t’ha d’arribar.

I el patiment, l’angoixa d’aquelles setmanes, dona pas a la il·lusió. Una il·lusió que estava amagada, allà dins teu. Esperant que l’esperança l’agafés de la mà i te la posés sobre les cames i et digués “-Te, aquí em tens. Has après alguna cosa aquestes setmanes? Seguiràs com fins ara? O prefereixes aprofitar aquesta aturada, aquesta lliçó, per redreçar el camí? Depèn de tu, vols viure, només viure, perquè toca, així, com qui passa per davant de l’aparador d’una botiga… O vols viure, amb majúscules, cridant, saltant, sentint, rient…? Tu esculls”. I és quan t’adones que les coses arriben com arriben, quan t’arriben.

Els que em coneixen ja saben que vaig escollir.