Qui fóra roca… o no… ara quan ens adonem com de fràgils arribem a ser. O millor dit, com de fràgils són les nostres realitats. Hom acostuma a negar aquesta fragilitat recondida rere una cuirassa per així construir un món de falses roques, en el quals els fràgils romanen amagats, quan en realitat són aquests, tot sovint, els que porten la felicitat que anhelem, la tendresa que necessitem i la bondat que pregonem. Com de fràgils són els pardals, quan conscients ells d’aquesta fragilitat, piquen unes engrunes i escapen amb les seves ales d’un perill imminent.
Perquè és la humil consciencia presa d’aquesta fragilitat que molts rebutgen com si d’un sentiment negatiu es tractés, la que en fa estimar allò que tenim, allò que ens fa feliços. I aquesta consciència fa bategar el nostre cor misteriós i imprevisible, i són els seus batecs els que ens insuflen més vida, més ganes de lluitar. Una consciència que ens obre els ulls i alhora ens despulla i ens predisposa a deixar de desitjar ser roca, sinó pell, per així deixar-nos acaronar i sentir com si d’un sanador bàlsam es tractés, aquest amor que ens fa sentir valorats, ens fa sentir vius, ens fa sentir exultants, ens fa xisclar, ens fa sentir més forts que aquella roca…